L’expressió artística és una bona manera de trobar vies de connexió amb un mateix en una societat que sovint ens sotmet a pressions i pors diverses, cosa que ens provoca emocions no sempre positives. A vegades fins i tot ens sentim allunyats de qui som per circumstàncies que no podem controlar. El cantant britànic Robbie Williams (1974) ens anima a mirar d’una forma creativa tot el que ens angoixa, el que amenaça en fer col·lapsar la nostra ment, a través d’una exposició al Moco Museum de Barcelona.
La mostra porta per títol Confessions Of A Crowded Mind (Confessions d’una ment atapeïda), amb peces que uneixen l’humor amb la vulnerabilitat. Williams ens proposa fer una mirada interior per relativitzar el neguit que neix de la saturació de pensaments i emocions. El seu art no pretén que eliminem aquestes vivències negatives, ja que al capdavall formen part de la nostra vida, sinó més aviat que les abordem d’una manera més relaxada.
En la primera part de l’exposició ens trobem amb peces que sedueixen per la seva explosió i combinació de colors. A simple vista, és com aterrar en un paisatge naïf, però en fixar la mirada en cada obra, veiem una sèrie de missatges escrits que són tan vius i intensos com els colors. Per exemple, a Why? Because, Fuck off (2023), el missatge Per què? Perquè sí, que et bombin apareix sobre un plaent cel blau, un sol radiant, gairebé infantil, i una sèrie de volums, com si fossin roques, ben acolorits.
A Love or hate me, I’m totally worthy of your energy (2023) veiem novament aquest contrast entre emocions positives i negatives en un fons on destaca la paleta de colors. Aquestes obres podrien ser un diàleg entre la nostra part racional i l’emocional o simplement una celebració i acceptació de la nostra imperfecció: tenim pensaments intrusos, cometem errors, estimem i odiem, però som humans i fal·libles. Abandonant aquest primer espai de la mostra, llegim una frase de Williams, per si no ens havia quedat clar e missatge: «Ets una de les millors persones de Déu i no ho saps, per això ets especial.»
Un exemple del seu sentit de l’humor el trobem al llenç Os bi-polar (2023), on apareix un os (polar, és clar) amb una confusió respecte als seus gustos: «I think I fancy him, I think I fancy her», llegim. Altres obres d’aquest espai, totes elles en blanc i negre, ensenyen escenes i missatges en clau d’humor, algunes amb el mateix Williams com a protagonista. Confessions Of A Crowded Mind és, doncs, un recorregut per un art senzill, però vitalista. Qui diu que l’art ha de ser complex? Ja ho és prou la nostra ment.
