Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
McGlue (Angle en català amb traducció d’Alexandre Gombau i Alfaguara en castellà amb traducció d’Inmaculada Pérez) va ser la primera novel·la d’Ottessa Moshfegh (Boston, 1981). Està ubicada a Salem (Massachusetts) el 1851, quan McGlue, un mariner, es troba ferit i presoner al celler d’un vaixell. L’acusen d’haver assassinat Johnson, el seu millor amic. Mentre el vaixell viatja a port, on se’l jutjarà, McGlue intenta recordar què va passar realment amb Johnson. Tot i això, l’abstinència de l’alcohol i una ferida al cap converteixen la seva narració en primera persona en un viatge erràtic.
Aquesta història, que podria considerar-se com un relat de pirates o com un western, presenta un narrador protagonista delirant que beu per allunyar els fantasmes i les parts de la memòria que li fan mal. Tant és així que el lector no sap què és veritat i què no. Tot comença quan un dia McGlue, sense saber com ni on era, va anar a parar als peus d’un arbre. Va seure sobre la neu, borratxo, i va saber que moriria d’hipotèrmia. Però va aparèixer un home sobre una euga que es va presentar com a Johnson i que el va animar a acompanyar-lo per evitar la mort. Des de llavors, tots dos es van tornar inseparables, per això McGlue no es pot creure que l’hagi matat.
Ottessa Moshfegh.
Al vaixell, entre la pólvora, la suor, la humitat, la sal i la sang que s’empassa, el protagonista s’entreté cantant o parlant només en veu alta amb el fantasma de Johnson, que se li apareix diverses vegades. Es pregunta a qui li ha fet mal ell més enllà de si mateix. Se sent empresonat i vol estar fora, beure alcohol i amagar-se del sol i dels records mentre la ferida que té al cap se li tanca. Reconeix que necessita la beguda, potser per oblidar tot el que té a la seva consciència, i també reconeix no poder dormir sense abans haver-se oblidat del seu nom, de la seva cara i de la seva vida.
També es pregunta si és boig o si és el fill del dimoni, com li deia la mare, encara que un dels personatges diu que no creu en el mal ni en el dimoni, que són històries per espantar els nens. Aleshores, qui o què és ell? Mai no ha sabut ni sabrà res perquè sempre s’ha negat a aprendre, fins i tot dels fets del passat. Per això, llegim, «tant de bo recordem sempre el passat amb satisfacció, tant de bo la seva experiència ens serveixi de guia per al futur».
McGlue és una història fosca on Moshfegh, amb una escriptura incisiva, analitza el comportament i les profunditats de l’ésser humà. La narració, a més de resignada, fa una mena de zig-zag, com la ment del protagonista, a causa de la saturació per l’alcohol i els cops. Ens movem del passat al present alternativament i, ho fem com en un quadern de bitàcola, ja que els capítols estan ordenats segons la zona per on passa el vaixell o per on passa el que s’hi relata. Així i tot, a la història sembla que li manca alguna cosa, com si el lector esperés algun element que no acaba d’aparèixer del tot.
