Potser no cal recordar que la censura encara és viva, fins i tot en els països plenament democràtics. Qüestions polítiques, religioses, socials o morals poden fer que una obra d’art sigui rebutjada, atacada o fins i tot destruïda. Passa també amb el teatre o la música, ho hem vist a Espanya mateix, en pobles i ciutats on s’han cancel·lat espectacles per qüestions ideològiques o lingüístiques. Tota la repressió que pateix la cultura no cabria en un sol museu, però al Museu de l’Art Prohibit de Barcelona es poden veure algunes de les obres que han patit algun tipus de persecució arreu del món.
N’hi ha de ben conegudes, com la peça Not dressed for conquering (2010) de l’austríaca Ines Doujak (Klagenfurt, 1959), censurada el 2015 per Bartomeu Marí, llavors director del MACBA, perquè considerava que ofenia la Casa Reial. En l’escultura es veu la sindicalista boliviana Domitila Barrios, referent de la lluita per la democràcia al seu país, sent sodomitzada per un gos mentre ella sodomitza Joan Carles I, qui, alhora, vomita flors sobre un llit ple de cascos d’oficials de les SS. La figura del rei emèrit, i en aquesta situació, va fer que Marí cancel·lés la inauguració de la mostra La bèstia i el sobirà, que pretenia fer-nos reflexionar sobre com l’art qüestiona la idea de sobirania, alhora que va demanar la retirada de la peça.
Obra ‘Evermust’, de Zoya Falkova.
La reacció dels comissaris, de la societat i dels mitjans de comunicació va fer que Marí es fes enrere, la cirereta d’una actuació incomprensible que el va obligar a renunciar al càrrec. Igual d’incomprensible van ser les reaccions contra l’artista Eugenio Merino (Madrid, 1975), per exposar a la fira ARCO de la capital espanyola la peça Always Franco (2012), que mostra el dictador en una nevera de refrescos, una forma de denunciar la permanència del franquisme a Espanya. L’obra no va ser retirada, però Merino no va ser convidat a la fira l’any següent tot i que hi anava des de feia una dècada.
A la col·lecció del Museu d’Art Prohibit hi ha obra d’artistes capitals com Andy Warhol (1928-1987), Keith Haring (1958-1990) o Banksy, censurades en algun moment pel seu caràcter suposadament ofensiu o obscè. La de Warhol, per exemple, és una de les serigrafies de Mao Zedong que no es van permetre exposar a la Xina. També hi trobem exposat l’art de Picasso (1881-1973) i de Goya (1746-1828). Del malagueny, hi ha alguns dels aiguaforts de la sèrie Suite 347 (1968), que en el moment de la seva exhibició a París va tenir una sala d’accés només per a majors d’edat pel contingut eròtic d’algunes de les obres.
El més interessant d’aquest centre, però, no és buscar els noms més coneguts, sinó descobrir-hi d’altres, com la kazakh Zoya Falkova (Almati, 1982), l’obra de la qual aquí exposada és un sac de boxa en forma de cos femení, que va ser retirada d’una mostra al Kirguizistan per obscena. O la russa Zoulikha Bouabdellah (Moscou, 1977) que va crear una sèrie de catifes d’oració de la religió musulmana sobre cadascuna de les quals hi ha un parell de sabates llampants de dona amb taló. En aquest cas, va ser a la ciutat francesa de Clichy, on la Fédération des Associations Musulmanes, el 2015 i amb el record dels atemptats contra el setmanari satíric Charlie Hebdo, va mostrar la seva por davant possibles reaccions violentes.
Obra ‘Silence Rouge et Bleu’, de Zoulikha Bouabdellah.
El Museu d’Art Prohibit posa a prova la nostra moral i ens estimula a reflexionar sobre els límits de l’art contemporani, si és que n’hi ha. Per exemple, pot impactar la sèrie fotogràfica de Robert Mapplethorpe (1946-1989) X Portfolio (1978), que mostra escenes sadomasoquistes homosexuals. Encara que la seva intenció no era la de provocar, hi veiem imatges explícites d’un home ficant el puny a l’anus d’un altre o pixant-li a la boca. ¿Seria fotografia artística, documental o deliberadament provocadora? Potser tot plegat? ¿És un art transgressor perquè mostra escenes privades que no acceptem en l’espai públic? ¿La nostra moral és la mateixa que la dels anys setanta, en aquestes qüestions?
Aquesta col·lecció de Tatxo Benet (1957) és interessant perquè ens ajuda a concretar la nostra mirada vers la censura arreu del món, també en la nostra societat. És una oportunitat per descobrir art nou i referents internacionals, com el del xinès Ai Weiwei (1957). En l’actualitat, tant el Museu de l’Art Prohibit com el Moco Museum completen l’oferta d’art contemporani a Barcelona, sumant-se al Museu Can Framis, els Espais Volart, el MACBA, la Fundació Fran Daurel i la xarxa de galeries privades de la ciutat. Barcelona és al mapa de l’art contemporani.
