Emília Illamola Ganduxé (Argentona, 1953), ha estat vinculada laboralment al món del llibre durant gairebé quaranta anys. Actualment està jubilada però continua amb la seva tasca cultural, com escriptora, col·laboradora habitual en diferents activitats literàries, lectures i recitals, presentacions de llibres, jurat de premis literaris i publicació de ressenyes culturals.
Té diverses obres publicades: el llibre de prosa poètica Fraccions (2012), les novel·les Joc de llunes (2014), Una certa onada (2015), Más allá del cielo azul (2016), Cabrils, Sao Paulo, Barcelona. Un amor pendent (2017), La lectora accidental (2021) i el recull de relats Encara hi ha papallones al jardí (2017). El maig de 2024 es publica la seva darrera novel·la sota el segell de Quaderns de la Font del Cargol-Cossetània Edicions, Tornar al bosc, una història on la realitat i la literatura s’entrellacen per mostrar-nos un retrat generacional dels temps volàtils en què vivim.
Tornar al bosc planteja la visita a un temps de joventut que ja no tornarà?
Sí, la protagonista fa un exercici d’introspecció que abasta els motius pels quals va marxar quan es van torçar de cop qüestions que semblaven senzilles, com ara la llibertat que li donava l’amistat, el primer amor, la confiança en el futur, la certesa que tot aniria bé… I, des de la maduresa, busca l’encaix impossible amb aquest món que enyora i que, tot escrivint, voldria recuperar.
Però aquest retorn no és només una qüestió física. Hi ha una metàfora que sembla voler plantejar la recerca constant de l’individu per trobar el seu lloc.
Sí, perquè la necessitat de tornar a l’origen i trobar el lloc que ens és propi, és atàvica, ja que d’alguna manera, nodreix. Perquè és el punt de partida, des d’on descabdellar per reparar o tornar a començar. És el que tenen les metàfores, que podríem dir que són màgiques, no?
Sí, ben cert. Abans has esmentat un exercici d’introspecció per part d’un dels personatges, i és que, com ja és habitual en la teva narrativa, es tracta d’una obra intimista amb un ús acurat de la prosa poètica. És en aquest camp, on et trobes millor a l’hora d’escriure?
Bé, és la meva manera d’escriure. No sé si en sabria fer una altra. En principi, per mi és prosa, però com que l’opinió general és que és prosa poètica com dius, tot i que m’agrada, m’ha sorprès des del començament. Perquè quan escrivia, abans de publicar, ni m’ho havia plantejat.
Entenc. Per situar una mica al lector cal comentar que el personatge principal és la Bruc, una dona que ha triomfat en el món de l’escriptura i que, encallada en la redacció de la nova novel·la, torna al poble on va néixer per trobar el camí de la història que està escrivint… però també el seu propi camí. Perquè allà es retrobarà amb la colla d’amigues de joventut i hauran de tancar alguns conflictes que encara són oberts.
A més de ser el personatge principal, la Bruc és la narradora i com que torna amb la idea que és la triomfadora, perquè s’ha mogut i no s’ha quedat al poble, estancada, s’ho fa venir bé per parlar del present i modificar el que li convé d’un passat que no totes recorden igual. I, a partir d’aquí, ha d’anar modificant un relat que se li desborda.
Encara que la Bruc sigui el personatge principal, al meu parer es tracta d’una novel·la coral.
Amb la de la Bruc són cinc les veus d’aquest grupet d’amigues en què focalitza les pròpies nèures, presents i passades. I quan se n’adona que les unes són el mirall de les altres i que les necessita per mantenir-se, perquè són el seu talismà i alhora la seva taula de salvació o d’ancoratge, entra en contradicció.
També has comentat abans que la Bruc és la narradora. Per què aquesta primera persona?
Per donar més força a la narració, per tal que arribi més directament al lector. I perquè quan es llegeix una novel·la que està escrita en primera persona t’interpel·la directament, és a dir, tens la sensació de que el relat és més de veritat.
El que m’ha cridat l’atenció és la descripció de diversos espais que són localitzacions d’Argentona, i si no m’equivoco és el primer cop, en la teva narrativa, que concretes de tal manera els espais on es desenvolupa la història.
Sí, i és curiós, jo també estic atenta a la meva evolució. És com si hagués començat a escriure des de lluny, difuminant els paisatges i els personatges, tot i que alguns es poden reconèixer perquè pertanyen al meu entorn, el que trepitjo cada dia. En aquest cas, però, la localització tant d’Horta com d’Argentona sorgeix al començament i a mesura que vaig escrivint es van consolidant perquè tant l’un com l’altre formen part de la trama.
Tècnicament, la novel·la és una narració amb un avanç cronològic lineal que se centra en les diferents estacions de l’any.
Sí, el temps i la natura, així com la introspecció, formen part de la meva manera d’escriure, i les estacions em van bé per al relat. Quan comença Tornar al bosc s’acaba l’estiu, un temps dolç, melangiós. I llavors, tot d’un plegat la Bruc, que passa per un moment vulnerable, se sent interpel·lada per la Janet i aprofita l’ocasió per tornar i posar fil a l’agulla. I ordre, en certa manera, al seu caos. I quan la tardor s’esllavissa cap a l’hivern ja té per horitzó la primavera, l’esperança.
De nou tenim les metàfores… o els simbolismes. Per l’altra banda, a l’inici de cada apartat trobem una citació: una estrofa del poema El que m’agrada de l’aigua.
Amb la veu de Teresa Rebull, que m’encanta. Per a mi l’aigua és una metàfora del personatge de la Bruc, una escriptora en hores baixes, que s’esforça en ser autèntica i que malgrat els entrellats d’unes d’amistats trencades i l’escriptura d’una novel·la que se li resisteix, és com l’aigua, que podem trobar al riu, a la neu i als núvols.
