Putin, l’espia que va arribar a president

La sèrie documental dirigida per Nick Green mostra el passat del líder rus fins a la primera guerra d'Ucraïna
putin de espia a presidente

Júlia Costa / @liujatasco


Aquests dies, per tristes raons, la figura de Putin ens resulta terriblement propera. La BBC compta amb Putin. D’espia a president, una minisèrie dirigida per Nick Green, de tres capítols, molt interessant, disponible a Movistar Plus, i que crec que encara es queda curta pel que fa a molts aspectes, tant del personatge com del seu entorn i del context mundial en el qual es va produir el seu accés al poder.

Vladimir Putin va ser, com gairebé tothom sap, un espia, però un espia poc rellevant i sense èxit, un buròcrata amb aspiracions frustrades. L’antiga URSS va comptar, en el seu cinema, amb un James Bond propi, Max Otto von Stiertlitz, que feia de les seves durant la guerra freda i que va ser molt popular per aquells verals, tot i que aquí en sapiguem poca cosa. Era un home ben plantat, però auster. La sèrie de televisió sobre el personatge, pel que sembla més repetida a Rússia que Verano azul aquí, es diu Disset instants d’una primavera. Avui per la xarxa es troba gairebé tot i també es pot comprar la sèrie.

Tot i que el personatge ha estat interpretat per diferents actors, el més emblemàtic d’ells va ser Viacheslav Tíjonov, qui va morir l’any 2000, als vuitanta-un anys. L’actor va fer moltes més coses però la seva fama va restar lligada a l’agent secret i és un mite al seu país. És una llàstima que no tinguem un accés més habitual al cinema i televisió que gaudeix d’èxit més enllà de les nostres fronteres, expliquen molt més sobre la idiosincràsia de les persones i els pobles que no pas els manuals convencionals o els articles saberuts. I no em refereixo al cinema de culte sinó als productes de consum.

 

putin movistar plus

 

Molts biògrafs de Putin insisteixen en el pes de la imatge de ficció del personatge de la sèrie russa en el Putin infant i jovenet i en la seva vocació com espia. Però, ai, com ja vam comprovar amb els llibres de Graham Green, més realistes, això de ser espia té moltes servituds i contradiccions. La sèrie de la BBC incideix en els motius i les influències que van marcar el camí, terrible però reeixit, fins al moment, de Putin. Manca d’escrúpols, ambició, incoherència en molts moments… De fet aquí no ens el preníem seriosament, em sembla, però James Bond matava sense manies quan calia, en nom del bé comú universal.

La sèrie de  la BBC explica moltes coses, potser en podria explicar moltes més. Però cal saber el passat del personatge si es vol entendre la seva decisió actual d’envair Ucraïna. Encara hi ha una certa reticència, per part de determinades esquerres, en admetre que la URSS no va ser mai allò que ens deien o volíem pensar. Moltes vegades has d’escoltar que els americans fan el mateix o pitjor i potser en ocasions ho han fet, és clar. Però assolir el poder absolut és més difícil als Estats Units, de moment, que no pas a Rússia o Turquia, em sembla.

A la sèrie hi surten persones que no havíem vist ni sentit fins ara, la filla de Yeltsin, per exemple. O els supervivents dels intents d’assassinat perpetrats per gent propera a Putin i que fan nosa. I els parents dels qui van morir, com la vídua de Litvinenko, ja que els tentacles del poder són allargats i ni tan sols estar refugiats a la suposadament pacífica Anglaterra és garantia de res. Els enverinaments sembla no es van esvair amb els temps dels Borgia, sempre surten productes nous per acabar amb qui destorba massa o el poder absolut considera traïdor. Als oligarques russos Putin va acabar per aconsellar-los no fer política, com diuen que feia Franco, qui va comentar a algú, (en castellà, és clar), faci com jo, no es fiqui en política. Algun d’aquests oligarques russos que va sortir repatani va acabar mort o a la presó, malgrat ser econòmicament poderós.

 

putin

 

La sèrie ens mostra un Putin fred, gèlid, vaja, hi ha poques referències personals, íntimes, el personatge sempre ha blindat la seva vida privada. La seva primera dona surt de passada, a les filles no les veiem mai, en algun moment no té més remei que admetre que s’ha separat i s’ha tornat a casar però, vaja, ben poca cosa. Podia haver estat un brètol de barri, violent i anodí, el va salvar i ajudar l’esport, el judo, sobretot. La seva feina a Alemanya, ja al KGB, va ser còmoda, considerant la situació del seu país i els temps convulsos que acabarien amb el mur. Fa uns dies els diaris d’aquí recordaven la seva poc coneguda estada a Barcelona, en l’època olímpica, acompanyant l’alcalde de Sant Petersburg, a tots ells l’ajuntament de Maragall els va obsequiar amb sabates, ja que les duien foradades, i un dels pocs records del futur president de Rússia és com es va enlluernar a Mercabarna, amb tota aquella varietat de menjar.

Putin es va adaptar al nou moment, hi havia oportunitats per fer calaix, calia cercar influències adients. Les oligarquies ambicioses van fer l’agost ben aviat o potser ja tenien el coixí fet. L’alcalde de l’antiga Leningrad era un corrupte manifest. Putin, poc afeccionat a intervenir en els mitjans de comunicació, es va anar reconvertint; en un documental va sortir en el seu cotxe, conduint mentre, de fons, sonava la música de la famosa sèrie de televisió. Després va venir l’etapa a Moscú, a prop de Yeltsin: un es va aprofitar de l’altre però Putin era més jove i no bevia com una esponja. Al capdavall Putin el va succeir i es va transformar en algú suposadament més mediàtic, l’home més sexi de Rússia, segons enquestes, no sé si fiables, gràcies a assessors diversos.

La sèrie ens recorda la guerra de Txetxènia, encara tan poc coneguda per nosaltres, i que va contribuir a augmentar el seu prestigi en una època en què anava de baixa, amb sospitosos atemptats terroristes poc aclarits. I per diferents assassinats d’opositors, com el de la periodista Politkóvskaya, una de les poques veus que incidien en el tema txetxè sense manies.

 

putin 3

 

La sèrie té moments estranys, altament inquietants, com ara un dinar amb els polítics del moment, amb Bush fill, un altre personatge ben tèrbol però limitat per un sistema, segurament defectuós, però amb un control més sòlid sobre el capteniment presidencial. Contemplant la concurrència en aquell àpat tens la percepció de què vivim menats per guillats perillosos i que, l’excepció, són els pocs espais de temps en els quals algun governant amb poder sembla normalet i assenyat.

O com un altre moment en el qual Putin canta, davant una concurrència d’actors i actrius ben coneguts que l’aplaudeixen sense manies i molt divertits. Acaba, més o menys, amb la primera guerra d’Ucraïna, de la qual aquí no es va parlar gaire. I constata allò que molts periodistes ens diuen, que no saps mai què passa per dins del cap del personatge, rejovenit gràcies a les intervencions estètiques  aconsellades per un amic seu, l’inefable Berlusconi. El veiem fent tota mena d’exhibicions esportives de tota mena, talment un súper heroi incombustible que no sé pas si en algun moment recorda que és mortal.

Es aquesta una sèrie imprescindible, interessant, que encara es deixa coses al tinter però que ens fa entendre que això d’Ucraïna d’ara no és una casualitat. Els conflictes, fins i tot les guerres sagnants, en ocasions afavoreixen el poder, incrementen això tan perillós i manipulable que són els signes d’identitat o els patriotismes i que, en ocasions, fan més mal que bé. La informació és pot tergiversar segons convé i les masses sortim al carrer per protestar i reivindicar però també per aclamar. Per això no em refio de les manifestacions massives, ni que siguin per a una bona causa.

Categories
SÈRIES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES