M’estime molt la vida. Res m’estime més que la vida. Caminar, respirar i estimar. El camí, la veritat i la vida. Llençat al món, fletxa de l’arc tensat de la vida, sent l’aire i contemplar el paisatge que travesse. No sé què significa existir, però ací estic, i tinc por del punt final. Vaig travessar la frontera i ja no puc tornar cap enrere. El naixement és el meu regal, un ventall de possibilitats que he de suportar. Eleccions, he d’escollir constantment… Què serà millor? De quina manera? Com canta Kino, he de viure a la ciutat o a la muntanya? I només tinc una bala. Només hi ha una vida per escollir, un camí a elegir i tota una sèrie d’opcions que deixaré abandonades on the road.
La vida ha de ser senzilla, no simple. Ser senzilla significa anar a l’essència, allò elemental que ens connecta amb nosaltres mateixos i amb el món. No es tracta de reduir la vida a la seua mínima expressió superficial, com fa el consumisme, que sovint confon la simplicitat amb un estil de vida buit de profunditat, ple d’objectes i distraccions. Aquest consumisme, insistint en la necessitat constant de tenir més i més, genera una violència silenciosa a l’esperit.
Ens allunya del que realment importa, del contacte autèntic amb els altres i amb nosaltres mateixos. El consumisme no ens fa més feliços; simplement ens ofereix solucions temporals a necessitats fictícies. Quan ens deixem arrossegar per aquesta superficialitat, perdem la nostra capacitat de contemplar, de gaudir de la senzillesa de la vida: un paisatge, una conversa profunda o el plaer de la feina ben feta.
Escollir un camí comporta el moment tràgic de renunciar a un altre.
El que em preocupa no és pròpiament la llibertat d’escollir, sinó que aquesta té un element tràgic, és a dir, omnia determinatio negatio est. Tot allò que vaig ser, soc i seré ha saturat les meues possibilitats i esborrat els camins no viscuts. Aquesta renúncia involuntària és la càrrega que portem, una pesada llibertat que ens defineix com a éssers en el món. Per això és fonamental redescobrir una vida senzilla, on trobem l’autenticitat i la pau d’esperit. Una vida en la qual som capaços de reconèixer el que realment necessitem i de desfer-nos d’allò que no ens serveix.
Vivim, llavors, amb la consciència d’aquesta limitació, amb l’angoixa que suposa saber que cada elecció ens porta a una vida irrevocablement única. Cada pas cap endavant significa deixar enrere un munt de camins que ja no es podran explorar. Això ens pot conduir a una reflexió més profunda sobre la nostra existència, empenyent-nos a considerar el valor i el pes de les nostres accions.
No s’ha d’enfocar com un lament per allò no aconseguit, sinó com la realització de la plenitud de la nostra existència concreta, la qual construïm dia a dia amb cada decisió conscient. La vida, amb la seua efímera bellesa, és un regal que no es pot prendre a la lleugera. Amb cada albada, em desperte al pes de les meues decisions: quin camí prendre, quina paraula dir, quin gest fer. Tot compta, tot té ressò en el teixit del temps.
Així, encara que a vegades puga sentir-me aclaparat per la magnitud de les meues eleccions, trobe confort en la idea que no estic sol en aquesta jornada. Junts, en la nostra fragilitat compartida, construïm un món que, tot i estar ple de renúncies, és també ric en possibilitats. Amb aquesta acceptació, potser, puc trobar una manera de viure plenament, sincerament, acceptant amb gràcia el pes i el regal de la llibertat que porte, que si és quelcom no és poc.
