Maggie Smith (1934-2024) era una d’aquelles grans actrius angleses. La gent més jove la recordarà per Harry Potter i també per la sèrie Downton Abbey. Encara relativament jove va fer papers de dona molt gran i la seva bellesa poc convencional, a partir de certa edat li va donar un aspecte més madur del compte. Un repàs per la xarxa evidencia que va fer, segurament, moltes més coses de les que potser recordem d’entrada.
Ahir em vaig mirar una de les seves primeres pel·lícules, que trobem mencionada amb títols diferents. L’original en anglès és The prime of miss Jean Brodie i, en català, La plenitud de la senyoreta Brodie. Es basa, més o menys, en una novel·la curta de Muriel Spark i ja va originar una obra de teatre que va protagonitzar, amb èxit, Vanessa Redgrave. Més endavant també va inspirar una sèrie de sis capítols. Hi ha molts canvis al llarg d’aquest camí, com sol passar amb tanta literatura.
La pel·lícula, de 1969, va rebre molts premis, entre els quals l’Oscar per a Maggie Smith, el 1970. Els diferents guardons rebuts no van propiciar, però, un gran èxit comercial, cosa que no m’estranya. Té un gran interès, però també pot desconcertar. Miss Brodie és una professora que comença a fer-se gran, però vol creure que es troba a la flor de la vida. Avui això sobta perquè la joventut s’ha allargat molt i el terme solterassa, afortunadament, ha anat desapareixent del nostre vocabulari habitual. Un dels dos amants d’aquesta professora, també professors de l’escola, és casat i amb sis fills i l’altre es vol casar aviat i ho acabarà fent, amb una altra professora.
Aquesta Miss Brodie, suposadament progre i incòmoda, intenta realitzar-se a través de la seva influència en grupets d’alumnes escollides. El capteniment i la ideologia de la professora no responen al tòpic del mestre progressista que sacseja la comunitat educativa. L’escola és la típica anglesa, separació de sexes, uniformes, alumnat benestant. A banda d’això, Smith i la resta del repartiment són excel·lents, humans del tot, fills del seu temps i les seves circumstàncies i segurament, en part, inspirats en personatges reals. La pel·lícula la va dirigir Ronald Neame, un bon director amb una trajectòria relativament escassa però interessant.
És una bona pel·lícula per homenatjar i recordar Maggie Smith, una de les grans, però que va passar, en certa manera, de forma discreta i que ha pogut morir al costat de la seva gent, després d’estar en actiu durant gairebé tota la vida. La popularitat que li va procurar el personatge que interpreta a Harry Potter la molestava força, cosa gens estranya, ja que de grans el nostre mal no vol soroll.
