‘Cónclave’, una intriga vaticana

MANEL HARO

Les intrigues vaticanes enganxen, és innegable, sobretot quan es tracta d’escollir un nou Papa. La literatura i el cinema han imaginat moltes trames d’ambicions, corrupteles i crims al voltant de l’elecció del nou líder de l’Església catòlica. El director alemany Edward Berger ha dirigit la versió cinematogràfica de la novel·la de Robert Harris Cónclave amb un repartiment de luxe: Ralph Fiennes, Stanley Tucci, Isabella Rossellini i John Lithgow, entre d’altres.

La pel·lícula ens endinsa en les ambicions dels cardenals que participen en el conclave i ens les conxorxes entre alguns d’ells per evitar que determinats noms puguin aspirar a la glòria vaticana. La història, en essència, ens mostra el costat humà dels cardenals, especialment la cara més miserable. Imaginem les baralles i conspiracions polítiques de la nostra actualitat nacional concentrades en els pocs dies que dura l’elecció del nou Papa.

La intriga és, en general, bàsica, no hi ha gaire complexitat ni profunditat. Els draps bruts dels cardenals són d’allò més terrenals. Així i tot, penso que. Cónclave és una pel·lícula molt honesta. No pretén ser un thriller recaragolat, sinó una mena de caricatura d’aquestes misèries humanes. Fins i tot diria que en el personatge de Fiennes, el delegat encarregat de garantir el bon funcionament del conclave, hi ha certa aura còmica, o almenys molt simpàtica. La seva ambigüitat, tot i que assegura en tot moment que no vol ser l’escollit, dona molt de joc.

Penso que no hem de demanar a aquesta pel·lícula més del que ens ofereix: un bon entreteniment, una trama senzilla, però ben trenada. Hi ha alguna cosa que sobra per al meu gust, com els atemptats que passen a Roma, però, així i tot, la història funciona prou bé. Val la pena veure aquest Cónclave amb la millor de les disposicions i gaudir, de pas, de la interpretació de Ralph Fiennes, que és una de les claus de l’èxit de la pel·lícula. He sortit del cinema amb bones sensacions i avui no demanava res més.