La pel·lícula de David Moragas Un altre home ens situa davant les dinàmiques internes d’una relació entre dos homes, Eudald (Quim Àvila) i Marc (Lluís Marquès), els quals semblen tenir una unió gairebé ideal. Això, és clar, des de fora, ja que, a mesura que avança la pel·lícula, la càmera ens va apropant a les escletxes d’aquesta relació. En les seves pel·lícules, Moragas sempre ens situa davant els conflictes i les contrarietats de l’ésser humà quan es troba en parella, alhora que fa un retrat dels clixés del món homosexual dels quals no és fàcil escapar.
Aquí rau una de les claus d’aquesta pel·lícula. A Un altre home n’hi ha molts, de clixés, però no és un abús involuntari de Moragas -director i guionista-, sinó que apareixen premeditadament perquè en la vida real sempre hi són. Pots intentar allunyar-te d’ells, però no desapareixen. El personatge de Marc podria ser tot el contrari d’aquests clixés, fins i tot es podria dir que representa la parella somiada per molts usuaris d’aplicacions de cites: fidel, amb valors, atent, allunyat dels excessos. Però totes les persones, ja ho sabem, tenen les seves motxilles i les seves debilitats.
El que s’extrau de les pel·lícules de Moragas és que no hi ha cap parella perfecta, que estimar també és enfrontar-se a pors, inseguretats, vulnerabilitats i canvis de rumb sobtats. I que, malauradament, podem passar de víctimes a botxins, i de botxins a víctimes, sense controlar-ho. I aquest és un altre dels encerts del director: aconsegueix que el públic es posi en la pell de cada personatge, que entengui que les seves no són històries de bons i dolents, sinó de matisos, de tot el que hi ha entremig dels extrems.
Lluís Marquès i Bruna Cusí.
El relat de la història de cada parella depèn de qui la viu i de qui la mira, i això implica que, en el cas de les pel·lícules de Moragas, les veiem i les jutgem amb tota la nostra experiència (les nostres frustracions, les nostres ferides, les nostres il·lusions). És a dir, són una oportunitat per emmirallar-nos, com fa la bona literatura o el bon cinema. Celebro, doncs, la qualitat que el cineasta demostra com a director i com a guionista.
Hi ha una qüestió que sovint sobrevola les converses sobre les dificultats de trobar parella entre persones gais: és diferent en el món heterosexual? Moragas insinua -o això crec jo- aquest tema incloent el personatge de la germana del Marc, interpretada per una descomunal Bruna Cusí, i també en crisi amb el seu marit: ella té unes ferides que no s’allunyen de les del Marc. Potser, al capdavall, la cosa no va de gais o heterosexuals, sinó de persones, d’individualitats.
Tot és massa complex per reduir-ho a simplificacions, etiquetes o clixés. I, en canvi, aquesta emocionant pel·lícula, en poc més d’una hora i mitja, sembla explicar-ho tot. O, almenys, posa els fils -d’una manera molt subtil i intel·ligent– perquè cada espectador els estiri i els completi amb la seva pròpia vida, sovint tan inexplicable i incomprensible com la de qualsevol altre.
