Per molts llibres i pel·lícules que ens han arribat sobre l’epidèmia de la sida, encara hi ha relats que sorprenen i colpeixen, com la novel·la de l’escriptor francès Anthony Passeron (Niça, 1983) Els fills adormits (que ha publicat L’Altra Editorial en català amb traducció de Lluís-Anton Baulenas i Libros del Asteroide en castellà traduïda per Palmira Feixas). Es tracta d’un exercici de memòria familiar que mostra la incertesa, les pors i la desesperança que van envoltar els primers anys de l’aparició del virus VIH, quan cap especialista sabia explicar-se d’on venia ni quin seria l’abast de les seves conseqüències.
El narrador de la novel·la és el mateix autor i el protagonista el seu tiet, qui va morir de sida quan tot just tenia trenta anys. Aquesta mort va estar amarada de silencis, donat que en aquella època parlar d’una malaltia que es relacionava, essencialment, amb l’homosexualitat o la drogoaddicció, era exposar-se a un dur judici social. L’oncle, Désiré, va ser víctima de l’arribada de l’heroïna, com tants joves arreu del món els anys vuitanta i noranta. Aquells joves s’intercanviaven les xeringues per injectar-se la droga, així que l’impacte de la sida va fer que colles senceres d’amics acabessin morint, tal com evidencia la novel·la.

Anthony Passeron.
Hi ha molts fils en aquesta història. D’una banda, sembla un thriller científic, ja que Passeron alterna el relat familiar amb l’evolució de les primeres investigacions mèdiques al voltant del virus: els assajos clínics frustrats,; l’escàs suport que rebien els viròlegs per part de les institucions públiques i privades, perquè no volien dedicar recursos a una malaltia que -pensaven- només matava gais i drogoaddictes; o la incomprensible competitivitat entre investigadors, que feia que uns desacreditessin la recerca d’uns altres.
Hi ha una imatge de la novel·la absolutament esfereïdora: la dels joves nord-americans que arribaven a les portes de l’Institut Pasteur de París suplicant ser inclosos en els assajos clínics, donat que els seus metges els havien dit que ja no podien fer res per ells. Els fills adormits és plena de moments durs, encara que l’autor escriu sense alimentar la foscor d’aquesta història. Passeron explica el que recorda i el que li van dir: per exemple, és molt emotiva la lluita que fa la seva àvia per salvar la vida i l’honradesa del seu fill.
La novel·la també és, doncs, el retrat social d’una època i un exercici de memòria col·lectiva. Alternar capítols familiars amb d’altres relacionats amb la investigació dota la narració d’un ritme frenètic. Entenc que l’autor volia transmetre -i ho fa de forma excel·lent- aquella sensació de treball a contrarellotge de les autoritats mèdiques. Els fills adormits és una novel·la impressionant, molt emocionant, que posa el focus també en els familiars de les víctimes de la sida. Els altres grans oblidats d’aquesta tragèdia.