Vides arriscades i efímeres

JORDI GISBERT

A hores d’ara, Los detectives salvajes (Alfaguara/Debolsillo) pot ser considerada com tota una fita de la literatura hispana. Tanmateix, com totes les obres que mereixen aquest qualificatiu, es tracta d’un llibre amb moltes textures, lectures i interpretacions diferents. A tot això s’hi afegeix el fet que no es pot considerar una novel·la convencional. És una obra que sembla fer valdre la forma i el joc de l’estructura per damunt de l’argument.

Tant és així que alguns l’han definit com una «contranovel·la» –arribant-la a comparar amb Rayuela de Julio Cortázar–, una obra calidoscòpica i polifònica que explora noves maneres de trencar el model narratiu canònic. Així, a través d’un temps narratiu no lineal fragmentat en les narracions de més d’una trentena de testimonis diferents, Roberto Bolaño fa pivotar una trama d’arrel policial al voltant de la vida dels dos protagonistes.

En la seva recerca de la poetessa Cesárea Tinajero, la història d’Ulises Lima i Arturo Belano –alter ego de Bolaño– ressegueix un gran ventall de motius biogràfics de l’autor xilè: l’interès apassionat per la poesia i per les vides dels poetes; el desànim amb motiu del cop d’estat del 73; la reivindicació del paper polític que juguen els escriptors i, centralment, l’exili i el nomadisme a què es va veure condemnat junt amb tants d’altres compatriotes.

Veurem com els protagonistes de la novel·la hauran de recórrer una desena de països diferents en la seva recerca, teixint una història plural –en molts sentits– farcida amb centenars de referències que evidencien una erudició literària quasi malaltissa per part de l’autor. Tot plegat conforma una imatge compartida: la imatge d’una generació de vides arriscades i efímeres, de vides llençades al naufragi a la recerca d’un horitzó més prometedor.

Accidentalment, en aquesta novel·la són també vides que s’arremolinen al voltant de la poesia, són vides de poetes. A parer meu, potser Bolaño ens està advertint que el fenomen vital, igual que el fenomen literari, no es pot esgotar narrativament. Dit d’altra manera, amb la trama i l’argument no n’hi ha prou. Ens cal la poètica si pretenem que les paraules ho puguin mostrar –no pas dir– tot, si pretenem agafar la vida en la seva màxima latitud.