Soc incondicional del programa Imprescindibles de RTVE. Per sort, avui molts d’aquests programes es poden recuperar. El darrer, dedicat a Alfredo Kraus, l’ha fet la televisió canària. El documental incideix, més enllà de la seva vàlua com a gran tenor, en la història d’amor amb la seva dona i en com el va trasbalsar la seva pèrdua, inclou imatges inèdites familiars. Hi surten amics i coneguts del cantant i els seus fills. Recordo que una de les filles es va dedicar un temps, fa molts anys, a la música pop.
Al documental no s’entra en polèmiques, cosa que està molt bé. El món de l’òpera, com tants altres, compta amb rivalitats, enveges i cops de colze, que potser avui no tenen el pes que tenien en altres temps. He mirat per les xarxes i he trobat algunes informacions sobre, per exemple, el fet que Kraus va criticar els concerts massius d’òpera, com ara aquells dels Tres Tenors, destinats a fer calaix. I que potser per això el van bandejar durant les Olimpíades, tot i que després va cantar l’himne olímpic en català i castellà.
La Victòria dels Àngels també va tenir problemes amb els qui dominaven el tema aleshores i va estar un temps sense actuar al Liceu. Moltes coses potser són brames, però se sentien molts comentaris sobre el pes del «Clan Caballé» o de Josep Carreras. De fet, al programa que menciono no hi surt gent nostrada, tot i que molts ja no hi són o són molt grans (Kraus va morir el 1999). A Canàries se l’ha homenatjat i un gran auditori porta el seu nom. L’òpera, avui, compta amb un públic divers i eclèctic, s’ha massificat com tantes coses, Kraus veia amb certa inquietud la tendència a la vulgarització.
No he estat afeccionada al gènere, un buit educatiu important, i em considero analfabeta en temes musicals. Les nostres figures no tenen sèries o pel·lícules que ens els acostin una mica, la Caballé no sembla inspirar tant com la Callas, malgrat la seva categoria. Kraus, per cert, va protagonitzar una antiga pel·lícula, força digna per l’època, sobre Gayarre, a finals dels cinquanta del segle passat.
Kraus va ser dels primers a acostar-se a les runes del Liceu després del famós incendi, de 1994, sobre el qual es poden fer moltes especulacions, ja que sembla que es veia venir. Gràcies a la remodelació es va accelerar l’ampliació i l’enderrocament de les cases de veïns properes. Expliquen que va ser el primer a oferir-se per si feia falta fer algun acte o recapte i que els qui remenaven aleshores el tema van passar d’ell tot i que sí que va acabar participant en una gala amb aquesta finalitat. Crec que el que inquietava als rivals era el seu possible protagonisme.
Avui hi ha molta informació de tot, però moltes coses quedaran sempre emboirades i van lligades a brames i suposicions, encara que hagin sortit de fonts interessants. Kraus va ser un home amant de la seva dona, es diu que va morir de tristor després de la mort d’ella, tot i que ho somatitzés amb un càncer. Qui sap. D’altres cantats del gènere han estat més enamoradissos i l’incombustible Plácido Domingo s’ha vist embolicat en el tema dels possibles assetjaments, cosa que, en part, ell mateix va reconèixer.
En tot cas, el programa dedicat a Kraus, de la sèrie Imprescindibles és molt recomanable. Encara més perquè oblidem de pressa tothom i cal recordar de tant en tant persones com ell, un personatge molt rellevant del segle XX.
