El llibre de Stefan Zweig Castellio contra Calví (Segona Perifèria amb traducció al català de Marc Jiménez Buzzi i Acantilado amb traducció a castellà de Berta Vias Mahou), escrit l’any 1936, ens immergeix en la convulsa Europa de la Reforma i les seves moltes violències, difícils d’entendre des del present. Calví va ser un home altament inquietant, que va poder establir un règim de terror i vigilància, porta a porta, molt eficaç, en aquella Ginebra d’aleshores. Zweig incideix en la seva psicologia, en el seu tarannà, en la seva deriva totalitària.
Fa, en ocasions, un paral·lelisme amb Robespierre: són d’aquests tipus de persones incorruptibles, sense passions visibles ni ambicions econòmiques excessives, reprimides i monolítiques, no són sàdiques ni sanguinàries, però fomenten el sadisme i la violència, si això afavoreix les seves ànsies de poder i dominació. En èpoques difícils una mica de corrupció fa que es pugui respirar però la recerca de la puresa controladora resulta aclaparadora i difícil d’escapar-se’n.
Castellio, una mica oblidat avui en comparació amb d’altres personatges de l’època, era un bon home, raonable, defensor de la llibertat de pensament i de consciència. Va tenir molts problemes a tot arreu. El cas de Miquel Servet, assassinat de forma salvatge i legal, va fer que s’arrisqués a fons a l’hora de denunciar la barbàrie calvinista i la manca de raó d’aquell sistema de coses. Servet era també un home complicat però, amb totes les seves ombres, el nostre aragonès d’origen no mereixia una mort tan horrible, injusta i absurda.
Stefan Zweig
Sovint, encara avui, es culpa les religions, en general, del fanatisme, però les idees polítiques també han portat al fanatisme i a la violència generalitzada, en molts moments de la història contemporània. El problema és l’afany de poder absolut, que es pot congriar al volt d’una idea religiosa o política. Idees, totes elles, que poden ser bones, d’origen, però que es tergiversen i perverteixen segons convé, normalment al volt d’un home amb estrany i perillós carisma. És clar que un home sol no podria establir un règim policial generalitzat, fan falta seguidors, devots, gent ambiciosa, cruel o fanatitzada.
En temps convulsos, que són gairebé tots, en grau més o menys alt, sempre hi ha qui fa crides a afusellaments i guillotines, a prohibicions i limitacions de la llibertat. Castellio té una frase contundent, amb la qual s’encapçala el llibre, «matar un home no és defensar cap idea, és, tan sols, matar un home.» Els preceptes religiosos més antics prohibeixen matar però l’espècie humana s’ha passat pel folre, quan li ha semblat, aquesta prohibició, la necessitat de defensar el dret a la vida, fins i tot de gent que ens pot semblar altament reprovable o odiosa. I no es conforma amb matar de forma directa, sovint gaudeix fent patir les víctimes, abans d’estossinar-les.
Castellio va haver de fugir i es va trobar amb molts problemes i rebuigs però, almenys, no va caure en les grapes d’un poder amb ganes de torturar i executar en nom de qui sap què. Fins molt després de la seva mort no es va reivindicar la seva figura. Això del calvinisme es fa servir, avui, de forma polièdrica, no sempre exacta. La llibertat de consciència va ser aviat un valor reconegut, a nivell teòric, però no pas a l’hora de la veritat. La llibertat és fràgil i sempre hi ha qui creu que té motius per limitar-la.
Zweig pren partit obertament per Castellio i mostra la seva admiració per la coherència del pensador. Ell, però, no va saber actuar com el personatge que li va inspirar aquest llibre, ja que va tenir pors i dubtes a l’hora de condemnar el nazisme. Tenia mitjans i prestigi per esdevenir una figura de pes, en aquell món trasbalsat. Va fugir d’estudi amb un suïcidi molt meditat, al qual va arrossegar la seva segona dona, jove, malaltissa, tímida i poc estimada. El suïcidi de l’escriptor és una de les seves moltes contradiccions vitals. Una cosa és escriure i l’altra, viure. Llàstima, perquè el nazisme i l’estalinisme van tenir, també, els seus Castellios, no sempre compresos ni tolerats, que caldria reivindicar a fons en tot moment.
