Quan vaig començar Ràdio Free Camaco (Empúries), del barceloní Edgar Cantero, esperava trobar una novel·la negra que em fes gaudir i reflexionar, però el que vaig trobar va ser un conjunt de llocs comuns embolicats amb una capa d’intent d’originalitat que, en el fons, no aconsegueix convèncer. Cantero volia crear una història amb una mirada crítica a la societat catalana del post-Procés, però el resultat és més aviat una recopilació de tòpics que no acaben de tenir ni profunditat ni coherència.
L’argument, que gira al voltant d’un exconvicte sense llar que es veu embolicat en un assassinat en una urbanització aïllada, prometia, però no aporta res de nou. El protagonista és un personatge que no arranca, el seu perfil de mascle solitari és massa forçat per resultar creïble, i la seua investigació més aviat sembla una excusa per estirar una trama que no acaba d’agafar ritme. Els girs argumentals, com la implicació de la màfia russa o elements sobrenaturals, semblen artificials i, en lloc d’enriquir la història, la desdibuixen. Fins i tot el llenguatge, que intenta ser distintiu, no fa més que recórrer a l’argot local per un efecte superficial que no té consistència.
Edgar Cantero.
Aquesta sensació d’artificialitat arriba al seu màxim quan Cantero intenta posar en el centre de la narració una crítica social que, si bé podria ser interessant, acaba sent una caricatura de la Catalunya post-Procés. L’autor no sap aprofitar el potencial del paisatge ni de la realitat social per fer una reflexió profunda. En lloc d’emprendre una crítica política acurada, simplement fa unes pinzellades que no arriben mai a emocionar. La novel·la es queda a mig camí, com si Cantero haguera estat més preocupat per mostrar la seua capacitat estilística que no pas per construir una història que tinga un impacte real.
Tot plegat, Ràdio Free Camaco és un intent fallit de combinar elements de novel·la negra amb una crítica social que es vol intel·ligent, però que no passa de ser un conjunt de recursos poc originals i mal lligats. La lectura no em va deixar cap empremta, i em va quedar la sensació que, si haguera invertit una mica més d’esforç en la coherència de la trama i en la profunditat dels personatges, podria haver creat una obra que valgués la pena.
