Hi ha quelcom romàntic en la història de Sergio, el protagonista de la pel·lícula de Gerard Oms Molt lluny. Un dia arriba a la ciutat d’Utrecht amb amics i familiars per gaudir d’un partit de futbol de l’Espanyol, equip del qual és aficionat. Passen un parell de jornades a Holanda dintre de la normalitat, però quan han de tornar, ell decideix que s’hi vol quedar. No sembla que s’hagi enamorat de la ciutat, més aviat tot respon a un impuls irracional.
Tan irracional, de fet, que Sergio (interpretat per Mario Casas) canvia de vida sense diners, roba ni documentació. La història d’aquest personatge és la d’una fugida, la d’un trencament amb la vida que tenia per descobrir qui és, lluny de casa seva. Sergio, per tant, no té clar gairebé res, no sap on dormirà, ni com aconseguirà sobreviure ni què busca exactament, només sap que s’ha produït un punt d’inflexió a partir del qual ha d’agafar un altre camí.
El que veiem a Molt lluny, doncs, és aquest procés de descoberta i acceptació d’ell mateix, alhora que assistim a la vida precària que té a Ultrech, on és un immigrant més. Són els anys de la crisi econòmica del 2008, el context no convida a l’optimisme, però Sergio té clar que, de moment, el seu lloc és a Holanda. Allà fa amistat amb un altre català, interpretat per David Verdaguer, personatge que aporta un punt d’acidesa i humor a la pel·lícula.
Un dels grans valors que té Molt lluny és que l’autèntica història que s’hi explica es va descobrint a través dels gestos, dels silencis i de les accions del protagonista. Els diàlegs giren al voltant de la feina, el futbol, temes, en definitiva, quotidians, però és quan les paraules desapareixen que la història avança amb més força. Penso que és fàcil connectar amb Sergio, perquè encara que la nostra sigui una vida diferent de la d’ell, qui més qui menys tots hem fantasiejat amb la idea de no agafar un vol de tornada. Val la pena veure aquesta pel·lícula.
