Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975) és escriptora i periodista. Ha publicat dues obres d’investigació sobre Mercè Rodoreda: El somni blau (IEC, 2020) i Afinar l’estil (IEC, 2022). Ara, fa el salt a la narrativa amb Mercè i Joan (Proa), novel·la que va guanyar el Premi Proa i que té com a protagonistes l’autora de La plaça del Diamant i el també escriptor Armand Obiols, els quals van viure «un dels amors més famosos i controvertits de la història catalana recent», tal com explica Comas-Arnal. La novel·la, que abraçada els anys 1939-1948, és també el retrat d’una època marcada pels esdeveniments històrics i l’exili català.
Fa temps que estudies Mercè Rodoreda. Quan el personatge va reclamar-te una ficció?
La relació de Mercè Rodoreda i Armand Obiols m’interessava des d’abans d’escriure l’obra Afinar l’estil. En aquella investigació vaig tractar el diàleg brillant que tots dos van mantenir a propòsit de la reescriptura de La mort i la primavera a començaments dels anys 60. A partir d’aquesta investigació, vaig adonar-me que la història de parella no em deixava, que no em parava de perseguir; sabia que n’acabaria fent un altre text, però en aquell moment no em plantejava encara de fer-ne una novel·la.
I el moment va arribar!
Va ser en descobrir els escenaris on havien viscut i treballat en el primer exili, sobretot les oficines de la Generalitat a París, que la imaginació se’m va posar a treballar i va néixer la idea d’escriure Mercè i Joan.
És més fàcil escriure sobre Rodoreda des de la ficció o la no ficció?
En tots dos casos, cal investigar molt, i això ja comporta una gran dificultat. Si, a més, es vol fer ficció, cal dominar l’art de la narració, és a dir, el diàleg i la creació d’escenes, i en aquest sentit cal abocar-se a la imaginació. Penso, però, que a Mercè i Joan la complexitat no venia tant de si es tractava de fer-ne ficció o assaig, sinó que venia més aviat del període triat: escriure aquesta novel·la em va suposar endinsar-me en els anys més difícils que van viure Rodoreda i Obiols com a parella.
A tot això, i tenint en compte que Rodoreda és una de les autores catalanes més llegides i conegudes, escriure des de la ficció suposava el risc que el retrat que fas d’ella fos massa diferent de la idea que tots tenim de l’autora.
En la postguerra, els catalans comencen a formar-se una imatge de Mercè Rodoreda a partir de 1966 quan es publica la primera entrevista, la que li va fer Baltasar Porcel per a la revista Serra d’Or. Llavors Rodoreda ja era una dona madura de cabells blancs i així és com ja apareix a les fotografies d’aquella primera entrevista. Aquesta és la Rodoreda que es va fer famosa. El meu repte era retratar una Rodoreda més desconeguda, la de l’escriptora que va marxar a l’exili amb trenta anys i que tenia tota la força i l’entusiasme de la joventut.
La novel·la ens situa en els anys 1939-1948.
Són els anys en els quals s’inicia la relació amorosa entre Mercè Rodoreda i Armand Obiols. Per entendre les coses, penso que és bo començar pel principi. El punt de partida de la novel·la és un dia de pluja d’inicis del mes d’abril de 1939, al château de Roissy-en-Brie. En aquest château a pocs quilòmetres de París arriba un autocar procedent de Tolosa de Llenguadoc i en baixen tot d’intel·lectuals i artistes (aproximadament una vintena) que hi establiran una mena de press camp, és a dir, una sala de premsa per explicar al món com ha anat el final de la Guerra Civil espanyola i quina és la situació en la qual es troben els refugiats que hi ha a Argelers, St. Cyprien i d’altres.
És un bon començament.
Obiols és un dels intel·lectuals que baixa de l’autocar. Rodoreda ja hi és, a Roissy-en-Brie. Ha vingut des de París. És en aquest context que comença la seva relació, un dels amors més famosos i controvertits de la història catalana recent. És una història que té gelosia, infidelitat, confidències, trencaments d’amistats, enyorança, dificultats econòmiques. Són uns anys molt durs, els que recorre la novel·la: primer amb l’ocupació nazi del 1940 fins al 1944, i després els anys en els quals els intel·lectuals catalans pensen que encara podran tornar a Catalunya. Ara bé, entre el 1946 i el 1948 aquestes opcions s’esvaeixen.
Hi ha molts temes a abordar en aquesta història, certament. Suposo que hauràs conegut Mercè Rodoreda una mica més, o d’una manera diferent, amb la novel·la.
He conegut a fons el context, els escenaris i la constel·lació de personatges que van viure al voltant de Rodoreda del 39 al 48, des de Rafael Tasis fins a Josep Carner. I això evidentment vol dir aprofundir molt més també en la figura de l’escriptora. Sovint tinc la sensació que en algunes obres que s’han publicat es conceben Rodoreda com un personatge aïllat, i això no és ben bé així. Per això, en escriure Mercè i Joan em vaig proposar traçar no només la relació de Rodoreda i d’Obiols, sinó també situar-los en el centre d’una coreografia de personatges que eren a l’exili, que eren amics i que sovint s’ajudaven.
Ara penso si retratar Armand Obiols ha estat més fàcil que Rodoreda…
Armand Obiols és un personatge més desconegut i alhora més controvertit. Bona part de la seva obra i de la seva correspondència no està encara publicada. Quan marxen a l’exili amb el Bibliobús, Obiols és més famós que no Rodoreda. Ja havia estat el redactor en cap de La Revista de Catalunya i havia tingut un càrrec polític a la Generalitat.
Interessant…
Per seguir-lo a l’exili m’he hagut de documentar sobre com era el camp de Saint-Médard, a prop de Bordeus, on va estar empresonat uns mesos. També sobre la base de submarins de Bordeus on ell mateix va fer treballs forçats descarregant sacs de ciment. I també he hagut d’investigar la seva entrada a l’administració dels alemanys en el camp Lindemann.
Imagino que no s’entén l’aspecte amorós en la relació entre Rodoreda i Obiols sense el seu vessant intel·lectual.
La connexió intel·lectual de la parella va ser una part molt important de la seva relació. A Mercè i Joan explico la temporada a Llemotges en el qual Rodoreda i Obiols es passen cinc hores al dia junts estudiant llatí en un cafè (cosa que va passar, certament). I això, amb la Segona Guerra Mundial en marxa. Tots dos eren grandíssims lectors i tenien una ambició artística inaudita.
La imatge és engrescadora. De fet, el pes de la història té un paper molt destacat a la novel·la.
Els primers nou anys de relació entre Rodoreda i Obiols són una època molt inestable. La seva vida queda absolutament condicionada pels esdeveniments històrics: pel final de la Guerra Civil i per la Segona Guerra Mundial. Fins i tot sembla que la Història en majúscules s’acabi convertint en un personatge més.
Parlant del context, dones molta importància als petits detalls. Escriure sobre ells és més complicat que retratar la gran història?
Penso que per a una novel·la com Mercè i Joan era tan important la gran història com els petits detalls. La gran història perquè, com ja he explicat, condiciona de dalt a baix la vida dels protagonistes. Per altra banda, els detalls, la realitat tangible, ha estat la manera de conferir vida a la novel·la. Els objectes diuen molt de qui els posseeix i els espais revelen moltíssimes coses de les persones que els habiten. Per això, si en una carta trobava una menció al Café de la Bourse de Llemotges, anava on fos per saber com era aquell cafè i poder-lo descriure.
Abans has parlat de la cultura catalana a l’exili. Eren optimistes els intel·lectuals catalans?
Una de les obsessions dels intel·lectuals i artistes catalans a l’exili era produir en català. Durant l’any 1939 i al llarg dels anys 40 era molt més fàcil editar llibres i revistes en català a l’exterior que a Catalunya, on estaven prohibits. De fet, qualsevol pàgina de La Revista de Catalunya editada a París l’any 40 o l’any 47 és d’una excel·lència que sorprèn si és tenen en compte les dificultats per dur-la a terme.
Sense ànims de posar etiquetes a Mercè i Joan, és una novel·la d’amor, d’aventures… Una petita reivindicació de la literatura de gènere?
No només és una novel·la d’aventures i d’amor, també hi ha molta història, com dèiem. I, a més, en la trama també hi té un pes important la novel·la de detectius. Molts personatges del meu llibre desitgen escriure una novel·la de crims. Són, per tant, els mateixos personatges els qui reivindiquen la literatura de gènere.
