Ferran d’Armengol (Barcelona, 1959) ha estat durant anys un escriptor vocacional que compaginava la seva passió per l’escriptura amb la feina com a empleat de banca, i que en jubilar-se s’ha pogut dedicar amb més intensitat a les lletres. Ha estat alumne de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i ha participat en diversos llibres d’autoria compartida, entre ells els publicats pel grup literari «Setze Petges.»
El laberint de Noctiluca, primera novel·la en solitari de Ferran d’Armengol, s’inicia quan la Gesta, una de les protagonistes, que és meitat fada i meitat gatilloba, rep l’ordre de marxar de Thula perquè la seva vida corre perill. Aquest avís el percep com si fos una veu interior o un somni, a través de la fada Íngrid, la seva germana, qui li recalca que li cal viatjar d’amagat, sense fer servir la màgia per traslladar-se, però que en tot moment trobarà ajudes per tirar endavant. Una d’elles, de fet la més important, serà la de Pire, l’altra protagonista, que l’acompanyarà al llarg de tot el trajecte.
La relació entre la gatilloba Gesta, divertida i entremaliada, i la dip Pire, que no es queda curta a l’hora de fer trapelleries, és el que marcarà l’evolució de la novel·la i els omplirà el viatge d’aventures. Al llarg del seu periple des de Thula fins al Laberint de Saltona, que és el destí que tenen marcat, passaran per escenaris diversos, en alguns casos intrigants, en d’altres curiosos, però sempre farcits de personatges que nosaltres, els lectors, voldríem conèixer més, com si l’autor ens insinués la possibilitat de noves històries a partir d’El laberint de Noctiluca.
Ferran d’Armengol en una imatge del seu arxiu familiar.
Escenaris com les illes Drac’oh, les illes Keskimeri, el Mar dels Dracs… o éssers fantàstics com els nans, les aloges o els menairons seran alguns dels que apareixeran al llarg de la lectura. En aquest sentit, cal ressaltar un aspecte ben rellevant quant a la construcció d’aquesta història fantàstica, i és que Ferran d’Armengol es mou amb gran habilitat entre els éssers més coneguts de la nostra cultura, els quals són adaptats i modificats segons les necessitats de la història, al meu parer fent-los més humans, i d’altres que han anat creixent i evolucionant al voltant de la creació del Concili Fetiller.
El Concili Fetiller és un projecte narratiu que va néixer oficialment fa més de cinc anys. La seva finalitat és l’escriptura de relats de fantasia, siguin contes o novel·les, amb personatges propis de la mitologia catalana en lloc dels habituals referents anglosaxons. D’aquest grup en formen part tot un seguit d’escriptors i il·lustradors, en Ferran d’Armengol entre ells, sota l’auspici d’Edicions SECC i de la seva editora, l’Alícia Gili. I un dels aspectes més destacables d’aquest projecte és que cada nova història publicada enriqueix l’univers de fantasia que s’està creant, però alhora es tracta de narracions que poden ser llegides de manera independent.
Tornant a El laberint de Noctiluca, hi ha diversos elements i matèries interessants, i de tot plegat en remarcaré un parell. Per una banda, la daga que Gesta es troba en rebre aquesta ordre de fugir de Thula: no sap d’on ha sortit, ni per què ha aparegut al seu costat, però fa cas a l’instint i a la necessitat imperant d’agafar-la i dur-la sempre al cinyell, com una presència que li dona seguretat. L’altre element important en el desenvolupament de la narració és el temps, un concepte lineal, com si en realitat el temps fos només una especulació. La novel·la, de poc més de 150 pàgines, ens fa gaudir de la importància del viatge per arribar al coneixement d’un mateix i de tot allò que ens envolta.
