Amb els cinc relats de Fantasía alemana (Salamandra, amb traducció al castellà de José Antonio Soriano) l’escriptor francès Philippe Claudel (1962) torna a les atmosferes ombrívoles de Les ànimes grises i El informe Brodeck, amb personatges que vaguen o divaguen per mons estranys, amb situacions violentes a vegades i hostils molt sovint. En aquests casos, les narracions de Claudel esdevenen una mena de testimoni d’un passat on sempre hi ha un element que tensiona la normalitat, que fan de la realitat una experiència inquietant i confusa.
En el primer dels relats, seguim les passes d’un soldat que fuig de la crueltat de la guerra enfrontant-se al seu destí. En el segon, un ancià recorda la primera trobada íntima amb una dona desconeguda quan ell era un adolescent i la qual no ha estat capaç d’oblidar mai. Al tercer trobem una jove que comença a treballar en una residència de gent gran, on ha de cuidar el pare de l’alcalde, un home ja senil. La noia, d’aparent innocència al principi, comença a mostrar una altra cara quan perd la paciència amb l’home.
Encara que les històries són independents, hi ha un fil que les uneix. A més d’aquestes realitats inquietants i els ambients d’estranyesa, a totes elles hi ha un personatge masculí que ens fa dubtar si és el mateix que apareix en més d’un relat. La clau és el seu nom: a cada text hi ha un Viktor, que adopta un rol misteriós. En un és un soldat cruel i en un altre és l’ancià de la residència. L’autor juga amb aquest dubte, perquè vol fer-nos reflexionar sobre el fet que res queda lliure de la confusió i la tergiversació de la percepció i la memòria, ni les històries personals ni els fets històrics.
Philippe Claudel / Foto: Manel Haro.
De fet, el quart relat gira al voltant d’un pintor i dibuixant alemany ingressat en un centre psiquiàtric que, segons la documentació oficial, va ser mort pel nazisme en una operació del règim per desfer-se dels malalts greus, tant físic com mentals, però segons el seu biògraf, l’artista havia mort vint anys abans. Aquest biògraf s’aprofita del revisionisme històric i posa en dubte fins i tot evidències que semblen inqüestionables.
Al darrer relat, una nena recorda quan era feliç al costat dels seus pares, però no acaba de tenir clar què fa vivint ara amb una altra dona. En la seva història apareix un soldat -de nom Viktor, és clar- que és qui la porta a mans d’aquesta senyora. El lector no coneix totes les circumstàncies d’aquesta noia, però hi ha petites pinzellades, com el fet que el context és el del nazisme (totes aquestes narracions se situen a Alemanya, entre la Primera i la Segona Guerra Mundial), que permeten imaginar què ha passat.
Claudel explica que aquests relats no van ser escrits pensats a ser publicats en un volum, sinó que tenien altres finalitats. Temps després, però, va veure que hi havia quelcom comú a tots ells. Certament, aquest fil existeix i l’obra funciona millor com a idea de conjunt que com a textos individuals, que en general m’han semblat molt fluixos. Les històries són senzilles, fins i tot quant a tècnica narrativa, i en alguns casos amb uns girs finals que grinyolen més que no pas brillen.
Confesso que Claudel em desconcerta. Vaig gaudir de novel·les com Les ànimes grises, El informe Brodeck o La neta del senyor Linh, però els darrers llibres seus que han caigut a les meves mans m’han semblat més aviat plans i una mica artificiosos, Les seves premisses tenen força i s’intueix la complexitat que vol transmetre, però es conforma amb poc a l’hora d’executar-les, a vegades amb algun petit detall argumental que tensioni la realitat d’unes històries que no sorprenen. Són escrits de consum, digestió i oblit ràpids.
