Fa temps, circulava per les xarxes socials el joc de resumir l’argument d’una obra mestra de la literatura amb simplicitat, fent-lo semblar poc interessant: un gentilhome es disfressa de cavaller i se’n va a fer un tomb; una dona traeix el marit i s’acaba suïcidant; un militar torna de la guerra i s’entreté molt pel camí; una dona maltractada cria coloms al terrat. La gràcia rau a adonar-se que la qualitat literària no depèn de la singularitat de la història, sinó de l’estil únic de cada autor. Madame Bovary seria un fulletó si no fos per la ploma de Gustave Flaubert.
És per això que, sovint, costa de dir què fa especial una novel·la que, en aparença, narra una història com qualsevol altra. En aquest cas, el resum podria ser: una noia es compra una llibreta i hi escriu coses. Tan bàsic com això, i, tanmateix, estem davant d’una de les millors veus contemporànies de la literatura juvenil: la portuguesa Ana Pessoa (Lisboa, 1982), que l’any 2022 va rebre el Premi Llibreter per Mary John (2016), una exploració del primer amor narrada amb intimisme, contenció i una naturalitat gens fàcils d’assolir. Ara, L’Altra Tribu publica la seva òpera prima, La llibreta vermella de la noia karateka (2012), traduïda per Mercè Ubach i il·lustrada, novament, per Bernardo P. Carvalho.
La narradora es fa dir N, la segona lletra del seu nom, perquè té un nom tan comú que a classe hi ha set noies més que es diuen com ella. Però podria fer-se dir A o Z, perquè és una adolescent com qualsevol altra. Fa karate, però podria fer natació o esquí. Li agrada el Raul, però li podria agradar un Marc o un Enzo. Un dia es compra, en un rampell, una llibreta vermella, però podria haver-se-la comprat blava o taronja. Bé, el vermell potser sí que té alguna importància: al karate, simbolitza el grau més alt de mestratge. També és el color del cinturó d’un dels karatekes en un combat. I, a banda d’això, ja sabem que representa la passió, l’energia, el coratge, però també la sang, el perill.
La gosadia de l’N, claus de karate a part, és obrir la llibreta i escriure-hi. I dibuixar-hi, perquè el text dialoga amb les imatges, que es mouen entre la gamma del roig i el blanc i negre, amb el traç gruixut i aquarel·lat de Bernardo P. Carvalho (a Mary John, aquest joc el feia amb el blau, color més suau i harmoniós, adient per a la relació subtil i íntima que hi narra l’autora). No és un diari, ni tampoc un relat causal escrit a consciència. Tan sols és una llibreta que l’N obre per anar-hi compartint petites reflexions quotidianes.
Ana Pessoa.
Un dia a la vida de l’N és, sí, com el de qualsevol altra noia. Va a l’institut, algun profe la treu de polleguera (però és una bona alumna), escolta amb paciència les observacions de la mare, li agraden els animals i es passa hores a l’habitació, rumiant i imaginant. De tot això, i més detalls que se li acudeixen, en va parlant a la llibreta. De mica en mica, el que comença com uns apunts dispersos va ordenant-se: la història d’un gat perdut, les noves tècniques de redacció, les classes de karate, el Raul… i la «màgia» de la llibreta.
El que fa especial aquest llibre és la veu narrativa tan personal d’Ana Pessoa. Creativa i imaginativa, poètica i enginyosa; i així es va perfilant la mateixa protagonista. Segur que tots hem pensat alguna vegada que, de certs escriptors, en llegiríem fins i tot la llista de la compra. Ana Pessoa és d’aquests: fa or d’una situació tan anodina com una classe de ciències o un moment de la mare remenant a la cuina. És la gràcia que el quadern no es tanqui a ser un diari o una narració: la narradora hi improvisa, hi juga, i a cada entrada hi comença de nou, obre un capítol, que es van enllaçant perquè, al cap i a la fi, tot ho viu ella, tot forma part d’ella, una noia normal amb una vida normal, que va creixent.
Un dels seus encerts és no apostar-ho tot per la part amorosa, no convertir la protagonista en una noia que només pensa en l’estimat i hi concentra tots els seus anhels. De fet, més que d’enamorar-se, la novel·la va d’agradar-se, del començament, sense intensitats abans d’hora (una qüestió en què aprofundeix, i molt bé, a Mary John). Ara bé, això només és un dels molts punts que toca. Perquè l’N té moltes inquietuds, i pensa, i es fa preguntes. De tot (el mètode científic, una mosca, la classe de catequesi) en treu suc. Així és la vida, ni més ni menys, plena de petites grans coses, si se saben copsar.
Més que explicar una història de forma lineal, La llibreta vermella de la noia karateka funciona com una ceba, amb capes que se li van afegint pàgina a pàgina, unes pàgines plenes de vivacitat i color (sí, també les que no tenen il·lustracions), perquè tot rau en les guspires de genialitat de la protagonista. Si bé, en conjunt, Mary John és una obra més madura, amb un desenvolupament major i més penetració psicològica en l’anàlisi de les relacions, La llibreta vermella de la noia karateka ja esbossa els trets que fan d’Ana Pessoa una escriptora amb una capacitat extraordinària per elevar la senzillesa de la vida d’una estudiant de secundària i les seves epifanies minúscules a gran literatura.
