Reconec que mai he acabat de connectar del tot amb el cinema de Carla Simón, encara que Alcarràs em va semblar, en general, una bona pel·lícula. A vegades passa que creus haver vist una bona obra, però no t’has sentit del tot interpel·lat o emocionat. Poden ser moltes les raons per les quals passa, i totes elles són subjectives. Sobre Romería havia sentit molt bones crítiques i conec persones que n’han sortit del cinema fascinades. No n’ha estat el meu cas.
Crec que hi ha més complexitat i contingut en la idea de partida d’aquesta història que en el seu desenvolupament. És a dir, el que coneixem al principi no és gaire diferent del que acabem sabent al final. I tot el que ens anem trobant entremig em sembla més un exercici d’estil o de retòrica cinematogràfica que un relat sòlid i ben desenvolupat que retrati la complexitat que vol mostrar Simón.
Romería és la història d’una reconstrucció, la de la memòria familiar i personal de la seva protagonista, una noia jove que viatja fins a Vigo, on resideixen els seus avis paterns. Allà descobreix que tot el que sabia sobre el seu pare, mort de sida els anys noranta, no és del tot cert i que tot el que envolta els darrers mesos de la vida del pare sembla un tabú per als seus avis.
Aquest tabú es tracta amb poca profunditat. De fet, el que acabem sabent del pare tampoc és gaire generós, encara que es recuperen alguns moments de la seva vida. En molts moments veia escenes i plans cinematogràfics que no entenia què aportaven. Tampoc m’ha agradat la manera com la directora i guionista ha entrellaçat la història de la protagonista i la dels seus pares. Percebo la càrrega poètica i dramàtica d’aquest recurs, però argumentalment, per a mi, no funciona.
Em sorprèn que l’estètica de la pel·lícula s’hagi menjat tanta part del contingut i la directora hagi prescindit de donar més vida als conflictes interns dels personatges (començant per la seva protagonista, interpretada per Llúcia Garcia) o a la relació entre tots ells. Recomano llegir la novel·la Els fills adormits d’Anthony Passeron, aquest sí un relat extraordinari de la reconstrucció d’una memòria familiar i de l’impacte que va tenir l’heroïna en tota una generació.
