‘Alcarràs’, retrat d’un món que desapareix

A la pel·lícula de Carla Simón, guanyadora de l'Os d'Or de la Berlinale, una família ha de canviar de vida després de dedicar-se durant anys a la pagesia
alcarras

Manel Haro / @manelhc


Alcarràs, la pel·lícula guanyadora de l’Os d’Or del Festival Internacional de Cinema de Berlín, ha arribat a les pantalles convertida ja en un fenomen. La cinta catalana, rodada en català i dirigida per Carla Simón explica la història d’una família que, generació rere generació, s’ha guanyat la vida amb les terres que ha cultivat. Un estiu, però, tot canvia quan els arriba una notificació avisant que aquelles terres no els pertanyen, que no hi ha cap paper que indiqui que en són els titulars legals i, per tant, que han de fer la darrera collita abans que el paisatge canviï per sempre. El nou propietari té pensat convertir aquelles terres de cultiu en l’espai d’una empresa d’energies renovables.

Carla Simón mostra com aquest canvi sobtat és viscut com una tragèdia continguda, amb resignació, les vides d’aquesta família es veuran sacsejades, però saben que no hi poden fer res. L’agricultura és un negoci maltractat pels grans distribuïdors, i això també ho retrata la directora: apareixen totes aquelles mobilitzacions denunciant els preus tan baixos que reben els agricultors per la fruita que recullen. Tot i estar acostumats a les adversitats, la pèrdua de les terres és el cop definitiu i també el podríem entendre com un exemple del que està passant per no tractar millor la pagesia.

Un dels grans mèrits d’Alcarràs és que ens permet veure com cada generació d’aquesta família encaixa d’una manera molt diferent la notícia rebuda. L’avi Rogelio (Josep Abad) sent el pes de la culpa per no haver lligat la titularitat de les terres de forma oficial en el seu moment mentre veu com els seus fills perdran el que durant tants anys ell ha treballat; el Quimet (Jordi Pujol Dolcet), el seu fill, mira de controlar la ràbia que sent però paga la seva frustració amb la seva família; els fills d’aquest també esclaten a la seva manera.

 

carla simon alcarras

 

Per sobre de tot això, però, a Alcarràs destaquen altres virtuts. Primer de tot, la naturalitat que destil·la cada escena de la pel·lícula. Ja no només en l’àmbit argumental -el que veiem és el retrat del dia a dia, amb les seves tensions i els seus afers quotidians-, sinó també en l’apartat interpretatiu. Els actors i actrius no són professionals del cinema, han aterrat en aquest món gràcies a Carla Simón, després de buscar persones que coneguessin molt bé de què volia parlar amb la seva pel·lícula. La directora va veure més de nou mil candidats. Josep Abad és, en realitat, un agricultor jubilat, Jordi Pujol Dolcet ho va ser durant anys, Anna Otins és mestra, Albert Bosch és estudiant i també ha treballat de pagès.

La manera d’actuar d’aquest equip és impressionant, justament per aquesta naturalitat que mostren. Això no és nou, molts directors han buscat perfils no professionals des de fa dècades. En aquest cas, hi ha cap actor que baixi de l’excel·lència, i això sorprèn. La jugada li ha sortit rodona a Simón, qui tenia clar que Alcarràs havia de ser rodada en el català de Lleida, una aposta arriscada només si pensem en la nostra llengua amb complexos. El cinema -la cultura, en general- toca temes universals i allò local i genuí és sempre un valor afegit. Al cap i a la fi, pagesos a punt de perdre la seva feina hi ha a tot arreu, tants com mons que s’acaben de forma sobtada (estiguin relacionats o no amb l’agricultura).

Alcarràs porta l’ADN de Carla Simón, el realisme que ja va mostrar amb la seva pel·lícula de debut, Estiu 1993, guanyadora de tres premis Goya i cinc premis Gaudí, entre altres distincions. De fet, m’atreviria a dir que Alcarràs fa una subtil picada d’ullet a Estiu 1993, però això ja ho descobrirà l’espectador. La història que explica la pel·lícula m’ha recordat lleugerament Gràcies per la propina, de Francesc Bellmunt, i basada en la novel·la de Ferran Torrent, per allò d’un món que s’acaba i unes terres que es van perdent fins que no queda res. Són pel·lícules i estils molt diferents, és clar, però la memòria sempre busca referències. Carla Simón s’ha mostrat ambiciosa. La pel·lícula no és perfecta, i penso que fins i tot això és una bona notícia, perquè demostra una important evolució, però estic segur que la seva gran obra mestra encara està per arribar.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES