Amb Elogio del caminar, David Le Breton ens convida a posar-nos les sabates, a eixir de casa i a escoltar el món amb el cos sencer. L’antropòleg i sociòleg francés (conegut per les seues reflexions sobre el cos, el silenci o la desaparició) desplega ací un text breu però immens, que es pot llegir com un assaig filosòfic, una meditació poètica i, sobretot, com una invitació vital a reconciliar-se amb el ritme lent de la vida.
Publicat al castellà per l’editorial Siruela (amb traducció d’Hugo Castignani), aquest assaig s’ha convertit en una mena de clàssic modern del pensament contemporani sobre el moviment i la presència. Le Breton parteix d’una idea aparentment senzilla: caminar és molt més que desplaçar-se. És una experiència simbòlica, una pràctica existencial que retorna a l’ésser humà la seua densitat i la seua llibertat en un món accelerat i saturat d’objectes de consum.
Davant de la societat de la immediatesa, l’autor defensa la lentitud com una forma de resistència, una manera d’habitar el món en plenitud, de tornar a sentir-ne el pes i la fragilitat. El llibre està escrit amb una prosa densa però clara, farcida d’imatges subtils i reflexions que recorden a Rousseau, Nietzsche, Thoreau o Stevenson (caminants de tots els temps que Le Breton convoca amb admiració i complicitat). A través d’ells, construeix una genealogia espiritual del caminar, entesa no com a exercici físic, sinó com a actitud filosòfica.
Caminar, per a Le Breton, és trencar amb el soroll del món, escapar de la dictadura de l’eficiència, desfer-se de la identitat social i tornar-se anònim. El caminant esdevé ningú i, precisament per això, pot ser-ho tot. El llibre s’estructura en capítols curts, gairebé aforístics, que es poden llegir com xicotetes etapes d’una ruta interior. Hi parla del caminar sol i del caminar en companyia, de la relació amb el paisatge, del silenci, de la contemplació, de l’esgotament com a porta cap a la consciència del propi cos.
David Le Breton.
Cada tema és tractat amb una sensibilitat extraordinària, sense caure mai en el tòpic ni en la pretensió. Le Breton no teoritza des d’un despatx: sembla parlar des del camí mateix, com si haguera escrit el llibre mentre avançava per una senda de muntanya, amb el vent i la pols com a companys. En el caminar, Le Breton troba un ethos: el de l’atenció, el de la humilitat, el de la presència. L’autor també ens mostra l’exemple d’alguns dels exploradors més importants dels últims temps.
Amb les històries de Caillié, Vieuchange o Burton i Speke, Le Breton no només relata unes aventures èpiques i plenes de vicissituds, sinó que ens fa entendre que el caminar, en el fons, és una manera de posar-se a prova davant del món i davant d’un mateix. Els exploradors que cita no són només conqueridors de territoris desconeguts, sinó també conqueridors d’un espai interior: el del silenci, el del coratge, el de la paciència. En ells, el caminar esdevé una forma d’ascetisme, un exercici de coneixement i d’humilitat. Especialment durant les llargues caminates del dessert amb poca aigua i poc menjar.
Le Breton no idealitza el caminar: reconeix el cansament, el dolor, la intempèrie, però veu en aquests elements una pedagogia del límit. El cos, sotmés a l’esforç i a la repetició, es converteix en el mestre del pensament. El paisatge, canviant i imprevisible, és el text que el caminant aprén a llegir. Hi ha en tot el llibre una profunda dimensió fenomenològica: caminar és tornar a sentir el món com si fos per primera vegada. L’autor s’inscriu, sense dir-ho obertament, en una tradició d’ecologia interior. El caminar és, alhora, un retorn a la natura i una forma de pensar-se fora del capitalisme i del temps productiu.
Davant del turista o del corredor que vol arribar, el caminant de Le Breton només avança. No busca rendiment, sinó sentit. Aquesta diferència aparentment mínima és, per a ell, el nucli de la saviesa moderna: caminar no és fugir, sinó tornar. El lector acaba el llibre amb una sensació de calma profunda i d’intensa lucidesa. No és un assaig que impose teories, sinó que desperta una experiència. Llegir-lo és com baixar a peu una vall després d’una tempesta: tot s’il·lumina d’una manera nova.
Elogio del caminar recorda que el pensament neix de la lentitud, que la filosofia, com deia Nietzsche, és sempre una forma de caminar. En definitiva, Le Breton ens ofereix una obra ben feta, una peça delicada que es mou entre l’antropologia, la filosofia i la poesia. És un llibre per llegir a poc a poc, a l’ombra d’un arbre o al final d’una senda, deixant que cada pàgina ens faça respirar millor. Un elogi, sí, però també un avís: només qui aprén a caminar aprén a viure.
