Bosques aún más profundos (Blackie Books) és una novel·la sobre els llocs petits que deixen una empremta gran a la memòria dels qui arriben fins a ells, de vegades per error. Sarai Herrera (Barcelona, 1991) construeix aquí un d’aquells llocs, un poble de cinc-cents habitants. La narradora i protagonista hi va, al poble de la seva mare, desaconsellada pel seu pare. Alguns han decidit marxar-ne i d’altres han decidit quedar-s’hi. El que sí que roman de forma perenne són les històries que s’expliquen i els morts que cadascú arrossega amb si.
Aquest poble mai no s’ha inundat per les pluges, potser perquè és una zona àrida, però sí que està inundat de morts. La mateixa narradora els veu i porta sobre l’esquena l’esperit del seu oncle Antonio, germà de la seva mare i discapacitat intel·lectual, que es va penjar d’un arbre. Tot el que es veu, tot el que es viu i no s’expulsa, es queda gravat a la mirada i al cos, embruta, enverina, corroeix i seca, com el poble; estan seques fins i tot la granja i la casa, envoltades per una séquia.
La narradora sap de què parla, per això es proposa expressar-ho: parla de casa seva, la granja, els terrenys del voltant, el riu, els animals i els morts que ronden. Una llegenda explica que un cop un àngel amb plomes hi va baixar, no va poder emprendre el vol ni tornar al cel i el seu pes des d’aleshores enfonsa el poble, «escarabat a la terra com si fos una fossa comuna». Es tracta d’un lloc màgic la terra del qual, enfonsada sobre si mateixa, «crea ombres, el sol amb prou feines els arriba i amb el pas dels anys la seva gent creix recaragolada, esquinçada».
Sarai Herrera.
La narradora descriu aquest poble com a primitiu, amant de les tradicions ancestrals, les creences i la superstició. I els seus habitants no en són aliens. El seu oncle Manolo era problemàtic i perillós. El seu oncle Álvaro va morir d’unes febres quan era petit. I el seu oncle Antonio va acabar penjat en un arbre que ara també està sec, com el poble i la seva gent. Davant la menció de l’oncle, tots desvien la mirada menys la narradora, que mira un Crist de la paret que li’n recorda; ella reconeix estar inclinada als assumptes escabrosos.
Diu que fins i tot l’idiota tem la mort i que qui desitja morir ho desitja només per un temps per tornar després. Potser per això, afegeix, el seu oncle no se’n va anar del tot, per no desaparèixer, perquè no l’oblidessin. Bosques aún más profundos és una novel·la que va de menys a més i, encara que l’inici em va semblar una mica dens i poc atractiu, sens dubte la resta va millorar i va demostrar el futur literari de l’autora.
No té una narració lineal, sinó fragmentada, amb una gran presència de la natura i els llaços familiars i certa terbolesa en determinades escenes. L’autora fa servir un llenguatge sensorial i introspectiu per introduir una narradora amb veu pròpia i amant de la circularitat, perquè pensa que així tot el que acaba torna a començar. Després de massa plor i massa aigua a la seva vida, la protagonista afirma que la sensibilitat es descobreix com un do i una maledicció que aniquila les vides dels qui la tenen, i ella, molt sensible, es convenç que només existeix perquè altres puguin viure, perquè el món no és per a ella.
