Ciudad de cadáveres (Satori, 2025, amb traducció al castellà de Kuniko Ikeda i Marta Añorbe Mateos) és una obra literària publicada originalment el 1948 i emmarcada en l’anomenada «literatura de la bomba atòmica». A l’alba del 6 d’agost de 1945, una d’aquestes va caure sobre la ciutat d’Hiroshima. Ota Yoko (1903-1963), l’autora d’aquest llibre, hi era i narra en aquestes pàgines el seu testimoniatge del que va veure i va viure, així com el d’altres supervivents, el trauma i les seqüeles que la bomba va deixar.
Els morts podien comptar-se per milers, i els ferits per desenes de milers, només en esclatar la bomba. Amb el pas del temps, les xifres augmentarien. La ciutat d’Hiroshima, a més, va quedar arrasada, destruïda i cremada. Nou dies després, el Japó no va tenir més remei que rendir-se a la guerra, però, com diu Ota Yoko, la vida continuava per als habitants que havien sobreviscut.
El 6 d’agost del 1945, Ota Yoko, la seva mare, la seva germana i el nadó d’aquesta anaven a traslladar-se des d’Hiroshima al poble de la seva infància, però minuts abans de sortir de la casa i iniciar el viatge, la bomba atòmica va entrar a les seves vides. Quan tot va passar, diu que només quedava la carcassa de l’edifici i que tot s’havia volatilitzat. No hi havia fum ni flames, però tampoc els tres mil volums de la biblioteca del seu cunyat.
Ota Yoko.
No hi havia res més a fer que mirar la destrucció. Segons xifres oficials, vuitanta mil persones van morir a l’instant i es va desfermar el caos. Als morts per la caiguda de la bomba cal sumar els que van morir per l’anomenada síndrome de la bomba atòmica i els que ho van fer per les seqüeles. Ota Yoko, temorosa que la radiació l’afectés i posés fi a la seva vida, es va afanyar a plasmar tot el seu testimoni en paper, tant pel perill que els últims supervivents morissin com pel fet que ella també ho fes.
Hatsuko Fukuda, el nom real d’Ota Yoko, va néixer a Hiroshima, antigament anomenada Ashihara, però va marxar jove a Tòquio. Durant la Segona Guerra Mundial, temorosa que algun bombardeig sobre la capital li arribés, va voler tornar a Hiroshima, sense saber que hi viuria el llançament de la pitjor de les bombes. L’autora arriba a la conclusió que els enemics et troben on menys els esperes, fins i tot quan tractes de fugir-ne.
L’autora tracta el tema d’Hiroshima amb una mirada socialment compromesa amb les persones abandonades per les institucions. Ciutat de cadàvers exposa una passió de viure malgrat les tragèdies, les catàstrofes, l’abandó o la pèrdua de tot, però també conté un to de protesta i de denúncia. Ota Yoko, testimoni i víctima alhora, comença parlant pel final, senyal que voleu oblidar i que dona mostra del seu estat de xoc. Després s’enfronta pàgina rere pàgina a la dificultat de la descripció i l’absència de paraules.
A mitjan obra, aquesta ja té una estructura més lineal que va paral·lela al processament del trauma i als alts i baixos emocionals de qui escriu. L’autora ha de compaginar la seva actitud com a escriptora i com a cronista i l’escriptura d’aquest llibre, com la de qualsevol altre on es relati una experiència traumàtica, serveix tant per oblidar, deixar enrere i reparar com per recordar.
