Amb la ràbia al cos (Edicions 1984 amb traducció al català de Josep Alemany i Seix Barral amb traducció al castellà d’Adolfo García Ortega) narra un succés històric, tot i que l’autor, Sorj Chalandon (Tunísia, 1952), guanyador de guardons literaris com el Médicis o el Goncourt des Lycéens, l’adapta. La trama se centra en la nit del 27 d’agost del 1934, quan cinquanta-sis adolescents van fugir d’una colònia penitenciària de l’illa francesa de Belle-Île-en-Mer.
Unes hores després de la fugida, tots havien estat capturats i tornats a la colònia excepte un, Jules Bonneau, de vint anys i amb mala reputació. A partir de llavors, esdevingué un mite, una ombra i s’alçà com l’últim reducte de la resistència, la llibertat, la rebel·lia davant les injustícies, la revolució, l’idealisme de la joventut i la ràbia, com diu el títol.
La colònia penitenciària de Belle-Île-en-Mer estava situada davant de la costa de la França continental, a la regió de Bretanya. La nit de la fugida, els adolescents eren conscients que estaven en una ratera, l’Alcatraz francès, un terreny envoltat per aigua. A sobre, els gendarmes es van llançar a la recerca, o més aviat a la caça, dels fugats i van mobilitzar el veïnat, prometent una recompensa de vint francs per cap.
Sorj Chalandon.
Qui va aguantar més que unes hores va ser Bonneau, qui narra aquesta història, la seva i la dels seus companys, així com la de les infàncies plenes de penúries, abusos, deshumanització, mancances i maltractament. La història del jove Jules Bonneau era també la d’una Europa igualment jove que veia l’auge dels nacionalismes com una amenaça i la salvació de la qual radicava també en l’enfrontament contra les injustícies.
Aquesta és una història reivindicativa però terrible, i no és per a tots els públics. En les seves pàgines s’aglutinen històries duríssimes de joves que van intentar evadir-se de totes les formes possibles, però que van fracassar; alguns, en lloc d’intentar fugir amb vaixell al continent, van decidir llançar-se al mar des d’un penya-segat amb només dotze anys. El narrador té una veu tan esmolada com crítica, exempta de decòrum, però carregada d’experiència davant de la injustícia, tant és així que és impossible no aixecar-se i aplaudir amb algunes de les seves disquisicions.
La crítica que fa la novel·la és aclaparadora, sobretot adreçada a la hipocresia, i en grau més baix, a la premsa, que s’erigeix en un tribunal que acusa amb facilitat però no rectifica. També llança una reflexió sobre si rescatar algú implica tancar-lo i coartar-ne la llibertat i si aquesta protecció en realitat és una repressió edulcorada. Des del principi hi ha una gran quantitat de personatges, tant de presidiaris com de carcellers; resulta difícil entendre bé les relacions de poder entre ells o situar-los mentalment quan intervenen.
Per altra banda, la narració entre diàlegs es fa per moments mecànica, lacònica i telegràfica. En definitiva, l’interès del succés i la bellesa del que es narra xoca, al meu entendre, amb la sobrietat de la narració, que no m’ha atrapat i que ha fet de contrapès, evitant que aquest llibre m’agradi més del que ho podria haver fet.
