Xavi Ayén: «Les actes del Premi Nobel revelen que Borges va estar a punt de guanyar-lo»

MARIO GUERRERO

La primera vegada que vaig contactar amb Xavi Ayén (Barcelona, ​​1969) per concertar una entrevista sobre el seu llibre Planeta Nobel (Libros de Vanguardia), ell era a la Xina, a punt d’entrevistar Mo Yan, Premi Nobel de Literatura el 2012 i un dels guardonats recents que li quedaven per entrevistar. Just aquell dia van donar per mort falsament, a la xarxa social X, l’escriptor sud-africà J. M. Coetzee, també guanyador del Nobel de Literatura. Tot just unes setmanes després, Ayén va anar a Londres a entrevistar personalment Han Kang perquè, segons diu, això és un work in progress.

L’entrevista que jo havia confeccionat era tan llarga que la vaig haver de fer en dues parts, com la que Ayén fa als escriptors guardonats amb el Premi Nobel de Literatura, algunes de les quals duren diversos dies. La segona vegada que hi vaig contactar, va ser el dia anterior al seu viatge a Argentina, on anava a l’exposició El Nobel quotidià, pel 50è aniversari de la Fira del Llibre de Buenos Aires, amb fotografies del fotoperiodista Kim Manresa i textos seus.

 

Aquest és el segon llibre que publiques amb entrevistes a Premis Nobel de Literatura.

El 2009, va sortir el llibre Rebeldía de Nobel, amb setze autors. A Planeta Nobel n’hi ha trenta. M’han demanat fer una segona edició on n’hi hauria trenta-dos, inclosos László Krasznahorkai, amb qui vaig estar recentment; Mo Yan, que acabo de veure a la Xina, i altres Nobel, com Abdulrazak Gurnah i Jon Fosse, perquè els he tornat a veure una vegada més. Això és un treball infinit.

Ja ho veig… I segur que hi ha algun autor que et sorprengués especialment.

Em va sorprendre molt Gabriel García Márquez i el nivell de fama que havia de suportar i amb què havia de conviure. No és que ell no volgués sortir a fer una passejada amb nosaltres, és que no ho podíem fer perquè si ho intentàvem, l’allau de persones que hi acudien feien impossible la feina del fotògraf i ens impedia avançar més enllà d’uns metres. Era un nivell de popularitat enorme.

Impressionant.

Ens va ensenyar la sala de cinema que s’havia construït a casa seva i on arribaven les pel·lícules de les distribuïdores de Hollywood directament com si allò fos una sala de cinema comercial perquè no podia anar al cinema amb la seva dona tranquil·lament. I al tu a tu mantenia la proximitat, la senzillesa… S’havia acostumat a viure amb les dificultats que comportava la fama. Ell em va dir que li agradava anar cada any a Barcelona perquè allà podia passejar i la gent se’l mirava i ja, però a l’Amèrica Llatina li resultava impossible.

A l’inici de l’entrevista amb Gabriel García Márquez dius que vas viatjar per entrevistar-lo amb una maleta de regals que pesava quaranta-cinc quilos.

García Márquez no donava entrevistes, així que em vaig colar a casa seva portant-li els regals de Nadal amb la complicitat de la seva dona, Mercedes Barcha. Un cop dins de la casa, ella havia d’intentar que em rebés i que em contestés algunes preguntes. Vam estar una intensa hora i mitja d’espera dins de la casa de García Márquez mentre la dona intentava convèncer-lo. Aquesta maleta anava facturada i duia un sobreprès. Carmen Balcells, la seva agent literària, es va encarregar de pagar aquest sobreprès. Ella ja ho havia calculat tot perquè estava acostumada, ja que cada Nadal li enviava una maleta semblant.

Alguna sorpresa menys agradable amb algun altre autor?

Esmentaré escriptors morts perquè com que això és un work in progress no voldria enemistar-me amb cap a qui encara hagi de seguir veient. Qui més em va sorprendre va ser V. S. Naipaul. Ja havia sentit a parlar que en alguna entrevista havia expulsat l’entrevistador dient que no en volia continuar parlant. Ell em va donar accés i em va rebre a casa seva al camp anglès, a prop de Salisbury. Vam estar amb ell moltes hores i estava de molt mal humor, no específicament amb mi, sinó perquè li havien fet obres a casa seva, aquelles obres implicaven unes mudances de coses i li havien perdut uns manuscrits, no funcionava una reparació que havien fet…

 

 

Quina tensió…

Petites coses de la vida el posaven de molt mal humor. Fins i tot hi va haver un moment a l’entrevista en què va demanar que vingués la seva dona perquè deia: «el que jo els diré serà tan degradable i tan políticament incorrecte que millor que respongui ella». La va fer venir perquè era a una altra habitació, i ella va estar amb nosaltres i va ajudar que l’entrevista no descarrilés. No puc dir que fos antipàtic amb nosaltres, però sí que em van sorprendre els problemes que tenia per controlar-ne l’estat d’ànim.

Sense paraules.

No vaig trobar cap autor desagradable realment, però n’hi ha algun que té els seus problemes o un caràcter difícil. En el moment en què et reben, ells ja estan disposats que la cosa surti bé, perquè si no, no et rebrien ni acceptarien una entrevista d’aquestes característiques: entrar a casa seva i estar-hi hores o de vegades dies. Per exemple, Peter Handke va ser sensacional perquè vam anar a dinar, vam agafar el tren, ens va ensenyar com colar-nos-hi…

Sona divertit!

Però ell mateix diu a l’entrevista que té un problema amb el control de la còlera. El que m’ha sorprès és que en ser entrevistes així, de llarg abast i de vegades de diversos dies i de diverses trobades, et diuen coses que de vegades no diuen a les entrevistes promocionals, aquestes de mitja hora en un hotel, on parlen només de la seva última novetat i després arriba un altre periodista i n’hi ha deu més esperant per entrevistar l’autor.

A l’era de la immediatesa en què ens trobem, en què es prioritzen els continguts breus i ràpids com els reels o els tiktoks, molts d’uns segons, llegir la premsa o en concret una entrevista pot resultar aclaparador. En aquest context, com s’afronta l’escriptura d’un llibre d’entrevistes?

L’entrevista és una peça bàsica al periodisme. És la base de tots els altres gèneres. Per escriure qualsevol cosa —una crònica, una notícia…— has de parlar amb els altres. L’entrevista és, d’alguna manera, una peça que pot generar totes les altres. Intento que siguin també cròniques de com viuen els autors, que sigui un reportatge d’un dia a la vida d’una persona. En altres casos, una crònica del que ha estat tota la biografia. Intento anar més enllà del simple qüestionari.

 

 

A les deliberacions del Premi Nobel, es passa de dos-cents escriptors candidats a vint i després a cinc. És llavors quan el jurat llegeix les obres d’aquests cinc per triar-ne un?

En realitat, els acadèmics van llegint tot l’any i tota mena d’autors. Llegeixen més d’aquests dos-cents, però durant el període final de deliberacions se centren en aquests cinc. Això no és una matemàtica exacta, és a dir, qui s’encarrega de fer aquesta llista final és el Comitè Nobel. Durant mesos i mesos van fent una mena de purga. Et diré que, veient les actes, pocs autors han guanyat el Nobel el primer any de nominació. Quan algú guanya el Nobel, normalment o gairebé sempre han estat finalistes altres anys. Això vol dir que els acadèmics han llegit diverses vegades les obres completes quan li donen el premi.

Tots els guanyadors del Nobel de Literatura són bons?

Des que em vaig posar a fer això l’any 2005, quan vaig començar a entrevistar premis Nobel amb la idea de fer-ne una sèrie, tots els que he llegit m’han fascinat i em semblen molt bons. Si em demanes quines decisions veig menys encertades, et diria Winston Churchill, però entenc que hi havia uns condicionants extraliteraris que també van ser molt importants, en un moment com la Segona Guerra Mundial. També podríem dir alguns dels autors nòrdics de principis del segle XX que avui ja són força desconeguts. No dic que en la seva època no fossin bons, però potser les innovacions que van fer després van ser superades per altres i ja no interessen tant.

No sé si preguntar-te per algun de bo que l’ha de rebre tant sí com no…

El meu favorit és Mircea Cartarescu, l’autor romanès. Crec que seria un bon premi Nobel. Em semblaria estrany que després de Krasznahorkai, que és un autor centreeuropeu home i que Hongria i Romania no són tan lluny, ho donessin a Cartarescu aviat, però serà Nobel algun dia.

A quin escriptor mort t’hauria agradat que li haguessin donat el premi?

A Borges, és clar. A mesura que es van desclassificant les actes, veiem que va estar a punt de guanyar-lo. Se li va proposar de donar fins i tot ex aequo amb Miguel Ángel Asturias. Ha sortit, no sé si aquest any o el passat, que va arribar a la final i es va quedar molt a prop. Crec que Borges és el cas més clamorós d’un autor que es mereixia el Nobel.

A l’entrevista a Han Kang, li preguntes sobre els personatges que sempre estan malalts, ferits o amb problemes de salut mental. A la següent entrevista, amb Jon Fosse, aquest parla sobre el protagonista de la seva novel·la Melancolía, un pintor que va estar ingressat en un manicomi. La salut mental i la bogeria continuen sent temes comuns a la literatura.

Absolutament. Hi ha hagut sempre aquests problemes, però ara hi ha molta més consciència, hi ha més visibilitat. El món on vivim provoca moltes d’aquestes situacions i els darrers premis Nobel narren la realitat del seu temps forçosament. A més, la bogeria, com una percepció alterada o diferent de les coses, té molt a veure amb la literatura, i moltes vegades el que fa és donar-nos altres punts de vista. És molt estimulant per a un narrador, per a un escriptor, parlar de la bogeria i qüestionar-se també quins són els límits i per què anomenem «boja» una persona i no una altra.

Hi ha altres temes que apareixen sovint en aquestes entrevistes, com l’emigració, la guerra, la política o la literatura com a refugi.

L’emigració, el flux de població, és un dels grans temes del món des del punt de vista ideològic, demogràfic i polític. És obvi que això ho han de tocar. En el cas d’Abdulrazak Gurnah, és un immigrant sense papers a Anglaterra i ha acabat de professor a la Universitat de Canterbury. Ell em diu que veu aquesta criminalització que es fa dels immigrants sense papers i diu: «Mira, jo també ho he estat. No m’encaixa el discurs que veig en alguns relats periodístics o polítics amb la realitat que he viscut. Jo he fugit d’un lloc on em volien matar, i aleshores he vingut aquí i he intentat fer el millor que he pogut».

 

 

A l’entrevista amb Derek Walcott, aquest diu que les dictadures el primer que fan és eliminar els poetes, perquè no se sotmeten al poder establert. La poesia continua sent transcendent?

Crec que els poetes profunds continuen existint i l’exemple és algun dels entrevistats, com Szymborska o Han Kang, que té un llibre de poesia també molt recomanable que es titula Guardé el anochecer en un cajón. Molts dels grans novel·listes que apareixen al llibre també són poetes. Han trobat a la poesia un nivell de profunditat, d’acostar-se als fets i destil·lar el llenguatge que no haurien trobat si no fos per la poesia.

Peter Handke va ser un defensor de Slobodan Milosevic, acusat de crims contra la humanitat; Günter Grass reconeix que va formar part de les SS. No sembla que hi hagi gaire exemplaritat entre certs escriptors guardonats o cèlebres.

Crec que, a totes les obres literàries, el que al final es premia és que hi hagi exemplaritat. Amb el cas de Peter Handke, jo justament vaig llegir i rellegir tots els seus llibres i escrits sobre els Balcans, i aquí no trobaràs ni una sola línia, ni un sol paràgraf, en què es justifiquin cap neteja ètnica, cap massacre. Crec que ell és una persona que en les entrevistes potser fa la impressió que perd una mica el control del que diu, però, en canvi, en l’obra literària, no fa cap defensa de cap salvatjada.

Entenc.

Crec que si llegim els seus llibres, si no escoltem declaracions que fa, apartant-nos d’altres coses per les quals ell n’és responsable totalment, no podem qüestionar-ne l’exemplaritat. L’Acadèmia Sueca premia només l’obra literària. El cas que comenten de Günter Grass és molt diferent, perquè és una cosa que sociològicament és una obvietat: un gran nombre de joves alemanys van ser a les Joventuts, a les SS, i jo crec que tampoc se’l pot fer molt responsable d’això, perquè a mesura que ell va creixent, es fa adult i pren consciència política, se n’adona.

Gao Xingjian, José Saramago, Nadine Gordimer o Naguin Mahfuz són només alguns exemples d’autors amb Premi Nobel que van patir la censura i la repressió dels seus governs.

L’escriptor de veritat escriu d’una manera o altra contra el poder, contra allò establert, contra els costums, contra les normes, contra una societat que no li agrada, contra unes injustícies. Cadascú ho fa a la seva manera i escull una manera diferent per a la seva crítica. Escriure suposa un compromís moral perquè agafes el tema del qual parlaràs, agafes la línia en què ho faràs i, encara que no tinguis un objectiu polític, és una cosmovisió que qüestiona certes coses. És difícil ser un bon escriptor, mereixedor del Nobel, i que tota la teva obra consisteixi a dir que tothom va molt bé i que tots som molt feliços.