Patricia Tena. Barcelona
Un home el nom del qual desconeixem condueix borratxo per una carretera. És un home atractiu, estrella de cinema porno i reeixit. Tot d’una visiona una multitud de fletxes lluminoses i perd el control del seu cotxe. L’ampolla de bourbon que bevia es confon amb les flames provocades per l’accident, i quan el protagonista es desperta en un hospital ja no queda res del que va ser: ara la seva cara està totalment deformada, té gran part de el cos cremat i li han amputat diversos dits, a més del seu penis. Mentre està ingressat a la unitat de cremats, una pacient de psiquiatria anomenada Marianne Engel comença a visitar-lo. Ella és una excèntrica escultora de gàrgoles que li assegura que no és la primera vegada que es troben, ja que al segle XIV, quan ella era una monja reclosa en un monestir i ell un mercenari, van viure una bella història d’amor. A més de la seva pròpia història, Marianne li relatarà altres apassionades històries que tornaran al protagonista la il·lusió per la vida, fins i tot després d’haver-ho perdut tot. No obstant això, una pregunta ronda per la seva ment: Marianne és boja o realment es van estimar fa set-cents anys?
El canadenc Andrew Davidson ha trigat prop de set anys a escriure la seva primera novel·la, La gárgola (Seix Barral). El manuscrit que va enviar al seu agent literari anava acompanyat d’una carta on l’autor exposava els motius pels quals no havia de contractar-lo: que era excessivament llarga -l’original superava les vuit-centes pàgines-, que era difícil d’adaptar cinematogràficament i que no era fàcil de catalogar en cap gènere. Per fortuna, l’agent es va sentir fascinat per aquesta novel·la sobre el poder de l’amor per canviar una vida i la va comprar, amb l’única condició que l’escurcés una mica. Si hi ha quelcom que no se l’hi pugui negar a aquest llibre és la seva ambició i contingut, el qual, sent equiparable a les nines russes, inclou diverses històries en una mateixa novel·la. Per aquest motiu, cal agrair-profundament a l’autor els variats sentiments i sensacions que ens fa experimentar als lectors.
El relat comença amb unes pàgines tenebroses sobre el descens d’un home al seu particular infern -són constants les referències que hi ha a la Divina Comèdia de Dante Alighieri-, però a mesura que avança la trama, aquest relat de terror va deixant pas a l’amor i a l’esperança. El contrapunt entre l’ombrívol protagonista i Marianne, aquesta particular Sherezade actual, resulta interessantíssim. El relat juga en tot moment amb l’ambigüitat, establint un joc de llums i ombres constant. El lector, a l’igual que el protagonista, dubtarà de la veracitat de la història. No obstant això, el més important és que s’adonarà que, al cap i ala fi, això és secundari. Si el que vivim (i llegim) ens fa sentir bé, per a què qüestionar-ho?
