Tornen a volar coloms a ‘La plaça del Diamant’

El dramaturg i membre de Tricicle Paco Mir dirigeix una reeixida nova versió de la novel·la de Mercè Rodoreda al Teatre Poliorama

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Cada vegada que un gran clàssic de la literatura puja a l’escenari, tinc sentiments contradictoris. Primer sento goig per poder veure escenificada una obra que conec, després penso que si aquesta obra s’ha adaptat diverses vegades al teatre, potser serà difícil que ofereixin un espectacle diferent. Després, és clar, està la gran responsabilitat del director o directora de no caure en coses ja fetes, de no ser avorrit, de donar-li una mica la volta a algun aspecte de l’obra sense passar-se de frenada. En el cas de La plaça del Diamant, fa quatre anys vam veure una versió de Joan Ollé al Teatre Goya que, en essència, era un llarg monòleg de Lolita. No em va fer gaire el pes, tot i la magnífica actuació de l’actriu. Uns anys abans, el Teatre Nacional de Catalunya va portar aquesta novel·la de Rodoreda a la Sala Gran amb una engrescadora proposta de Toni Casares.

Aquesta vegada és Paco Mir, membre de Tricicle, qui s’ha encarregat de la dramatúrgia i la direcció de La plaça del Diamant, que es pot veure al Teatre Poliorama. Diu Mir que «d’una novel·la es poden fer tantes adaptacions com lectors i la nostra, sortosament, coincideix amb la que podria fer gran part del públic: comprimir quaranta anys de la vida de la Colometa en noranta minuts plens d’emoció i tendresa». Resumir quaranta anys en vuitanta minuts d’espectacle és tot un repte, com ho és, de fet, adaptar una novel·la de gairebé tres-centes pàgines que tots els lectors han fet seva d’alguna manera. Les regles del joc són les mateixes per a tots els dramaturgs i directors, però a alguns, vés per on, fer aquest exercici de síntesi els hi acaba sortint malament i acaben fent un espectacle que es pot fer pesat. Rodoreda no només mostra la força de les seves històries en els arguments, també en els petits detalls i en la seva prosa. Quan adaptes a Rodoreda, per tant, allò que treus ho has de fer amb la mateixa seguretat que es té amb allò que es conserva.

Bé, doncs Paco Mir ho ha aconseguit. La versió que ens ofereix al Poliorama no dona marge al públic a sortir de l’obra. Tot passa d’una volada, les transicions entre escenes estan perfectament lligades tot oferint un magnífic dinamisme, cosa que s’aconsegueix també gràcies a l’ús de recursos visuals i sonors que funcionen a la perfecció. Els elements escènics són mínims, però són suficients, precisament perquè el que hi és present només és una petita pinzellada que activa ràpidament la imaginació de l’espectador: posar l’himne de Riego i fer que els actors onegin banderes republicanes és suficient per acabar de construir l’ambient dels carrers d’aquella època, o posar una imatge dels morts a Barcelona durant la Guerra Civil i fer esclatar un parell de bombes. Això és possible, també, per la gran versatilitat i competència que demostren tots els actors de la companyia Eòlia. Mir ha sabut definir el pes dramàtic de cadascun d’ells, de forma que, tot i que la Colometa és la protagonista, els altres personatges no es queden gaire enrere. A més, el director ha sabut potenciar els moments d’humor i els actors ho han sabut interpretar a  la perfecció.

Segurament no era necessari que hi hagués dues actrius per fer de Colometa (una de jove, a càrrec de Carla Pueyo, i una de gran, que fa Núria Bonet), però això tampoc molesta. En línies generals, Paco Mir ha demostrat molta sensibilitat i solvència, sobretot crec que ha fet gala d’una gran capacitat per respectar l’essència de l’original de Rodoreda i alhora entendre què és el que demana el públic d’avui. Dirigir d’esquenes a les butaques mai no és una bona idea, és millor no perdre mai la perspectiva de qui és el destinatari d’allò que fas, i quan les coses es fan amb sentit comú, surten espectacles ben engranats. Endavant, doncs, a tots aquells que sou admiradors de la Rodoreda i a tots els que busquen excuses per descobrir-la.

 

________

La plaça del Diamant / Teatre Poliorama (La Rambla, 115) / Text de Mercè Rodoreda / Direcció i dramatúrgia de Paco Mir / 80 minuts / www.teatrepoliorama.com

Categories
DramaESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES