Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Un vespre de tardor, a la sala Petit Palau del Palau de la Música. Els llums perden intensitat al temps que sona de fons el tenor iranià Shahram Nazeri cantant una peça del seu disc The passion of Rumi, projecte que va néixer per commemorar un any dedicat a la figura del poeta místic persa Mawlana Jalal ad-Din Balkhi Rumi. La música és obra de Hafez Nazeri, fill del tenor, i aquest vespre s’ha escoltat al centre de Barcelona, en allò que es considera Occident. De sobte una música ha estat capaç d’unir un pare i un fill, un poeta i un cantant, Orient i Occident. I a sobre de l’escenari, un músic, el català Jordi Savall, i un escriptor, el francès Mathias Énard, per parlar justament d’això: de com la música és universal i integradora i de com les diverses cultures han anat enriquint-se mútuament al llarg de la història.
La trobada forma part del cicle de conferències «Transformació» de l’Hivernacle del Palau i ha estat moderada pel periodista David Guzman. A persones com Énard i Savall no els hi calen gaires minuts per captar l’atenció d’un públic que, siguem honestos, ja ve de casa entregat. Savall és qui dispara primer: «la forma de fer música va lligada a la forma de sentir la vida i això és igual en totes les cultures; de la mateixa manera, allò que fa que la música ens arribi també és invariable a totes les cultures». Savall es refereix, és clar, al component emocional que, independentment de quin sigui l’estil que escoltem o interpretem, és el que acaba dotant de sentit el fet musical: «allò humà és el que dona sentit a l’art», assegura el musicòleg i violagambista. En aquesta línea, Savall es pregunta «com és possible que una persona que ha estat tocada per la música de Bach o Mozart pugui arriba a cometre actes inhumans». Aquesta qüestió se la planteja el mestre quan el crític Jordi Maddaleno, present entre el públic, li planteja els seus dubtes sobre la utilització de la música com a instrument per sembrar el terror, com era el cas del nazisme. Savall respon: «aquell que pot viure la música de forma artística i espiritual no pot ser capaç de contribuir a crear episodis com els camps de concentració» i recorda que Wagner, tan associat al nazisme, no va fer mai una música antisemita. De fet, el compositor alemany va morir mig segle abans de l’arribada de Hitler al poder, però la història a vegades crea aquests malentesos.
La música com a nexe d’unió entre cultures vertebra la conversa entre Énard i Savall, però l’autor francès recorda que «la passió orientalista del segle XIX i el colonialisme han fet que durant molt de temps Europa, especialment britànics i francesos, s’hagin apropiat de les troballes culturals, arqueològiques i científiques que han fet en llocs com Egipte o Síria, i aquest llegat és encara ara reivindicat per aquests països». I Savall afegeix que «quan a Europa encara no hi havia instruments, a l’Orient la música ja estava molt desenvolupada i van ser precisament els orientals els que van introduir els instruments a Europa». Els dos protagonistes de la vetllada coincideixen també en què la música oriental ha influït l’europea: «posem l’exemple de Venècia, que des de l’Edat Mitjana va mantenir un contacte constant amb el món bizantí i l’otomà per qüestions de comerç, però en aquestes vies de comunicació també s’hi colava la música, de tal manera que no ens hem d’estranyar que un venecià com Vivaldi fes que tota l’orquestra toqués la mateixa melodia, perquè això era el que havia arribat d’Orient», explica Savall.
Per la seva banda, Énard exposa que «els orientalistes europeus van viatjar a llocs com Turquia, Egipte o Palestina i van intentar imitar aquí el que havien escoltat allà, i això s’anava transmetent entre músics, que anaven fent seu allò que escoltaven, cosa que es veu molt clara en Mozart quan va compondre la seva Marxa Turca sense haver trepitjat aquell país» i recorda que els orientals també eren uns apassionats de la música europea. En aquest sentit, Savall diu que «la música va ser la primera evidència de què les cultures estrangeres estaven més a prop del que es pensaven» i apunta també que «durant anys les melodies han anat circulant d’un país a un altre, de forma que ara et trobes la mateixa melodia en diversos països i quan preguntes de qui és aquella melodia originalment, alguns fins i tot s’ofenen, perquè tots consideren que és patrimoni seu». Sobre aquest aspecte, Savall hi aprofundeix: «una peça com el Cant de la Sibil·la té melodies que venen de molt lluny i d’altres cultures, i això és perquè una mateixa melodia podia traspassar fronteres i després cada país l’adaptava a les seves característiques locals». «Arribar a trobar l’origen real d’una música -segueix el violagambista- a vegades pot ser realment complicat».
En el torn de preguntes un altre membre del públic pregunta a Savall què sent al recuperar el llegat musical de tantes cultures i el mestre respon: «és un gran plaer, quan vaig entrar en el repertori sefardita, per exemple, em vaig preguntar com és possible que aquella gent que tantes persecucions va patir al llarg de la història hagués continuat cantant i fent música durant cinc-cents anys, i el mateix es pot dir dels esclaus que tot i estar esclavitzats seguien cantant, però la resposta és molt fàcil: ho feien perquè ho necessitaven, perquè no podien deixar de crear bellesa». I rubrica: «la música és una eina de civilització fonamental». I tot seguit, acabada la conversa, Savall s’aixeca, agafa l’instrument més antic que té, que l’ha portat per a l’ocasió i que durant tota l’estona ha descansat en un racó, discretament. És un rebab. L’afina, l’explica i es posa a tocar-lo. I quan arriba el silenci final, sentim que, efectivament, la música ha fet la seva feina.
