Colors de comiat, de Bernhard Schlink (Bielefeld, 1944), és un llibre de nou narracions que, de forma diversa i subtil, inquietant a vegades, compten amb un nexe temàtic, el comiat, viscut de formes diferents. Hi trobem un ventall de personatges diferents en edat i circumstàncies, homes la majoria i, en molts casos, d’edat avançada i que evoquen circumstàncies diverses de la seva vida.
Els contes s’endinsen en la psicologia dels personatges, amb un estil aparentment planer però molt elaborat. Els fets quotidians, els records, els desenganys, els ressentiments o les culpes no superades acompanyen fragments de vides sacsejades per allò que no es va fer o allò que no es va dir. La naturalitat amb la qual ens introduïm en mons absolutament humans fan que la lectura resulti àgil sense ser senzilla. En el fons hi sura per tot arreu la pèrdua, ja sigui de la joventut, de les il·lusions, de les seguretats, de les amistats o dels amors.
La complexitat de la prosa de l’autor fa difícil escriure sobre un contingut amb tants matisos, amb girs inesperats de guió, finals oberts o que semblen deixar la història inacabada i, als lectors, amb una sensació de misteri no resolt. Els títols de Colors de comiat (Univers en català amb traducció d’Oriol Gil i Anagrama en castellà amb traudcció de Juan de Sola) són, en molts casos, simbòlics, pistes sobre el contingut de la narració que hem de començar. La vida està formada per fragments, per èpoques, però els petits arguments que conformen les biografies no tenen un final sinó una continuïtat. Allò que sembla abaltit, oblidat, sorgeix en un moment inesperat, a causa d’una paraula, d’un objecte retrobat, d’un fet imprevist.
Aquestes nou narracions, extraordinàriament ben escrites, tan lligades a l’experiència humana, inserides en un context de classes mitjanes ben situades, en general, neguitegen en molts moments. El passat no es pot canviar, no es pot recuperar, fins i tot el record dolorós potser no respon del tot a la realitat dels esdeveniments. Amb el pas del temps i el sedàs del record tot és menys rellevant del que semblava o potser, qui sap, molt més important del que ens havíem imaginat. La narració breu revifa sovint gràcies a reculls de qualitat com aquest, malgrat que ha passat per èpoques diverses, pel que fa a la valoració rebuda.
