Malaguanyada inauguració de temporada al Liceu, amb una posada en escena de Barrie Kosky buida, literalment, i amb una direcció de Josep Pons d’aquelles que és millor oblidar. Del primer només es pot dir que és lamentable que només la cocaïna, l’alcohol i el sexe groller tinguin cabuda en aquesta faula, i que malinterpreti fer comèdia amb oferir només dos gags en els més de cent minuts de durada.
Els quinze minuts de foscor inicial són plenament prescindibles: un funeral on no passa res, ni s’explica res, ni transmet res. Una falta absoluta de visió, força escènica, missatge: l’astúcia de Kosky no es troba damunt de l’escenari, ni cap treball substancial de direcció d’intèrprets, dramatúrgia o vestuari, que sembla tret d’una botiga de xandalls. Només l’escena on la guineu devora pollets es demostra un mínim de carisma, que no contingut, en la caracterització dels personatges. En qualsevol cas, aquest és un nou exemple de producció que més val no tornar a veure mai més.
Tampoc cal tornar a sentir la interpretació de Josep Pons al capdavant de l’orquestra del Liceu, on es confon dramatisme amb estridència tímbrica i pausa dramàtica amb pausa pel cafè: és ben sabut que el director de Puig-Reig fragmenta cada obra que toca, i en aquest cas la fragmentació no ajuda a crear virtuosisme tímbric, ni a omplir de detall, ni a vertebrar discurs. Un exemple: quan la guineu és lligada, gairebé al començament de l’òpera: el soroll instrumental que va sortir del fossat va demostrar falta de coherència interna, de comprensió contextual, de construcció narrativa.
És possiblement una de les seves pitjors interpretacions, ben lluny de la Kátá Kabanová de la temporada 18/19. Esperem que al llarg d’aquesta 25/26, la seva darrera, ens porti més èxits que temporades anteriors, malgrat aquest inici desesperançador. Tampoc la qualitat tímbrica de cordes i percussió ha sigut agradable; per molt que el director no sigui un referent pel que fa a grans estàndards de so, s’ha trobat a faltar l’orquestra del Liceu que sona amb brillantor davant de Dudamel o Susanna Mälkki. ¿Què fa que, en algunes ocasions, sembla que tinguem una orquestra diferent?
Solvent el cor, així com el cor infantil de l’Orfeó Català. També talent damunt de l’escenari, amb resultats dispars, però sempre millor que les direccions musical i escènica: el baríton suec Peter Mattei és un bon Guardabosc, de qualitat vocal, interpretació i projecció suficients per al rol, destacant per exemple en la seva escena final. També Elena Tsallagova salva el paper, especialment per la seva resistència vocal i entrega escènica; de veu no gaire personal, la seva gestualitat i expressió no van minvar.
A la seva alçada la mezzo irlandesa Paula Murrihy, en un paper menys exigent però carregat de sensibilitat. El talent català no va faltar damunt l’escenari, amb Mireia Pintó i David Alegret omplint espais i sons amb qualitat i presència. Tampoc va defallir Milan Perišic com al malvat Harašta, que posa punt final a la vida de la Guineu. Una Guineu que, vista i sentida, millor que quedi ben enterrada.
