Aquests dies s’ha pogut veure al Liceu Akhnaten, l’obra mestra de Philip Glass, compositor minimalista que va marcar les últimes dècades del segle XX i que continua vigent ben entrat el XXI. Aquesta òpera és excepcional per diversos motius: per una banda, presenta una riquesa dramàtica difícil de trobar en obres del segle passat, unint èpica, expressivitat i melodies de gran bellesa en un context eminentment narratiu, però allunyat de la teatralitat de les tradicions italiana o alemanya.
Per una altra banda, la presència d’un narrador al llarg dels actes ajuda a definir i presentar un univers d’idees complexes però perfectament comprensibles per a una audiència ampla, i la magnitud emocional de la música ho amara tot d’una transcendència que poques pàgines poden arribar a produir. Escenes com la de la caiguda del règim politeista, o la mort del mateix protagonista són d’una magnitud esfereïdora, amb un ús sensacional de les forces vocals (siguin corals, o d’ensemble) i instrumentals (de percussió i bateria, a campanes i vent metall).
Però sobretot és la capacitat de Glass de transmutar melodies una vegada i una altra, construint incomptables clímaxs sense parar. I, fins i tot, sabent fer dels silencis uns punts d’inflexió plens de màgia –una tècnica excepcional i que està a l’abast de poques ments. A més, l’obra mira al futur: atorgar la majestuositat i caràcter transcendental del protagonista a la veu d’un contratenor encara impacta avui dia, unint passat i present del gènere operístic.
La directora musical Karen Kamensek ha fet una feina fabulosa construint l’univers sonor de Glass: coneixedora dels accents que demana l’òpera, no ha escatimat recursos per a no deixar passar cap oportunitat dramàtica, amb una atenció constant a les dinàmiques i aprofitant els nombrosos timbres i instruments que demana la partitura, per fer-ne atmosferes, conflictes i, sobretot, expressió.
La funció del 3 de novembre, sent la darrera de la producció, potser va demostrar ja indicis d’esgotament per part dels cossos estables de la casa, amb un so més opac del que es podria preveure a les cordes, i amb alguns desgavells en el vent metall; així i tot, el coneixement de Kamensek va fer màgia, i el contingut de l’obra va arribar pràcticament amb tota la seva potència. Més sovint hauríem de sentir figures com la seva, farcides de talent, aspirant a la màxima capacitat expressiva i sense sacrificar qualitat.
Cors i veus van estar en bona part a l’altura: potser només va faltar més impacte al Gran Sacerdot de José Manuel Montero. Van destacar, pel costat positiu, una Katerina Estrada Tretyakova que, malgrat un avís d’afecció vocal, tampoc va escatimar en força als aguts i en les agilitats, tirant endavant un paper que demana resistència i precisió. També Alba Valdivieso va destacar en el seu breu paper de Beketaten, exhibint precisió i capacitat expressiva en un paper petit però carregat de dramatisme.
Anthony Roth Constanzo va seduir amb una presència escènica indubtable, amb un coneixement incomparable del rol protagonista, i amb prou força vocal per omplir amb aguts sonors un Liceu inundat per l’orquestra de Glass. Fabulós també Zachary James en el rol parlat d’Escriba, acompanyant en els instants de dolor (la mort del protagonista) i transcendència (les escenes de pregària o l’epíleg).
Però un dels èxits indiscutibles de la producció és la direcció escènica de Phelim McDermott, estrenada el 2016, però que aposta per l’eclecticisme postmodern dels anys vuitanta, mostrant un escenari carregat d’elements, però també despullat: en comptes de parets i columnes, l’escenografia té pals metàl·lics; en comptes de teles, té plaques de plàstic.
A diferència d’altres propostes de l’estil, aquí les divergències i contrastos entre temps ajuden a definir el concepte principal de la producció: que les idees de les ments més revolucionàries sempre tornen a sortir a la llum, malgrat que no sempre són ben rebudes pels seus contemporanis. La producció de McDermott expressa el pensament individual mitjançant formes esfèriques: planetes que floten en l’espai, pilotes en les mans dels membres del cor.
Però només Akhnaten i el seu cercle són capaços de mantenir i transmetre aquestes formes: la resta de persones estan condemnades a deixar caure la seva pilota, a recollir-la i a veure-la caure al terra de nou. I, al final de l’obra, quan el cos del faraó és recuperat i presentat com a maniquí en una exposició per a tots els públics, amb una majestuositat petrificada, tornen les seves idees cap a ell, empeses per unes figures que s’arrosseguen i semblen demanar disculpes a la figura d’Akhnaten.
Són incomptables els detalls de la producció: des d’un final d’acte primer on es presenten les mans d’Aton que ho toquen tot, a l’escena de vida quotidiana que porta a la caiguda del regne. Potser alguns elements van pecar d’una execució poc elevada (algunes escenes que volen ser hipnòtiques mitjançant moviments repetitius van resultar poc excitants), o els diferents estils de vestuari presenten nombroses tensions que no es resolen (el rol d’Aye sembla d’un príncep vudú).
Però la direcció de McDermott entén el contingut de Glass i el missatge va arribar amb tota la seva màgia i poder explosiu. Aquesta Akhnaten ha sigut una de les millors produccions que s’han vist al Liceu dels últims vint anys, i hauria de convertir-se en un títol estable de tota temporada operística. Aquest títol demostra que les produccions de gran qualitat poden ser èxits econòmics, i la proposta ha sigut una de les joies de la corona del teatre en la seva etapa sota la direcció artística de Víctor García de Gomar. Tant de bo torni ben aviat.
