Santi Baró. Barcelona
Vaig desitjar llegir aquesta novel·la per diferents raons. Una d’elles és per Haruki Murakami: tot el que he llegit d’aquest autor m’ha agradat. També pel seu argument: la història de dos personatges estretament lligats que mai arribaran a retrobar-se (així s’explica a la contra), però que caminaran l’un al costat de l’altre al llarg de tota la novel·la. Ella, l’Aomame, és una noia aparentment normal que es dedica a assassinar maltractadors. Ell, en Tengo, és un escriptor que encara no ha publicat cap novel·la que treballa com a corrector per a una editorial que li encarrega reescriure La crisàlide d’aire, l’original presentat per una jove i atractiva escriptora novell, la Fukaeri. Els personatges de l’obra de Murakami, mica a mica o no tant, es van identificant amb els que surten a La crisàlide d’aire i les històries de la novel·la que llegim es van entrellaçant de manera màgica amb la que ha reescrit Tengo de l’original de la Fukaeri.
He dit que això va passant de mica en mica o no tant, i m’explico. Quan vaig tenir el llibre a les mans i el vaig sospesar vaig pensar que era un totxo, set-centes vuitanta pàgines de text i lletra densa, que malgrat que l’editor ens ho vengui com que són dos llibres, realment és un de sol que no caldria ni separar amb primera i segona part. La segona cosa que em va venir al cap va ser el desig que Murakami trobés els ingredients suficients per donar agilitat al discurs, amb riquesa de personatges, conflictes per resoldre des de bon principi i girs i subtrames afegides a la trama principal per combatre la densitat de pàgines. Un avegada llegida, segur que amb 1Q84 (Empúries en català amb traducció de Jordi Mas i Tusquets en castellà amb traducció de Gabriel Álvarez) els intel·lectes es fregaran les mans i proclamaran als quatre vents que és l’obra mestra del japonès.
Però el cert és que la novel·la és tan, però tan lenta, repetitiva i pesada que quan l’he acabada he celebrat una festa, tot i que encara ara no sé què m’han explicat, això ho deixo per als intel·lectes. L’autor ens entreté amb subordinació d’història amb tanta insistència com per avorrir: les sortides de cacera d’homes de l’Aomame per satisfer el seu desig sexual, usada per l’autor perquè ella arribi a trobar i fer amistat amb una policia que practica el mateix joc; els diumenges del Tengo amb el seu pare quan era usat per fer pena i aconseguir cobrar deutes dels morosos; la imatge d’un home que xuma els pits de la seva mare quan ell tenia tres anys; i moltes escenes més que gràcies a déu ja he oblidat, que ben bé podria passar un cop d’aire i emportar-s’ho que el desenvolupament de la novel·la no se’n ressentiria per res i en canvi la novel·la s’aprimaria a la meitat.
A més, contínuament ens trobem davant de resums d’allò que ja hem llegit quan els personatges analitzen constantment el que ja els ha passat com si amb les quaranta pàgines del capítol anterior no n’hi hagués ja prou. Però arribats a tal extrem d’avorriment amb aquesta obra jo em pregunto: ¿és cert que quan un autor té un nom que ven a l’editor deixa d’importar-li la novel·la i es queda només amb el nom? ¿Ningú se n’ha adonat a l’editorial que va comprar l’original que amb un bon assessorament literari, o millor dit unes tisores gegants capaces de tallar unes quatre-centes pàgines senceres la novel·la hauria guanyat molt?
La lentitud narrativa i la saturació de situacions que no aporten res fan que et distregui tant l’atenció que quan l’autor intenta introduir els ingredients fantàstics no ens els creiem i això un bon editor ho hauria de veure. Crec jo. Concloent i sent fidel al meu estil, no puc valorar que l’obra sigui bona o que no ho sigui, això són els gustos de cadascú, fins i tot algú trobarà que el fet que al protagonista l’empaiti la visió de la seva mare donant-li el pit a un home que no era el seu pare tingui un importància cabdal dins de l’obra, però a mi m’ha avorrit com feia temps que no m’avorria llegint i evidentment mai podré recomanar 1Q84 a cap amic.
