Les monumentals memòries de Josep Maria de Sagarra

Labutxaca reedita en un volum l'obra que probablement és la més notable de la prosa de l'autor, les seves 'Memòries'

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Coincidint amb el 50è aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra, que crec oportú recordar que ha passat força (i injustament) ignorat, Labutxaca reedita en un volum l’obra que probablement és el més notable de la seva prosa: les Memòries. Publicades el 1954, pocs anys abans de la mort de l’autor, les prop de vuit-centes pàgines que les componen havien de constituir la primera entrega d’una segona part que mai va arribar a escriure. Estan estructurades en cinc parts: ‘Cendra i ànimes’, ‘La matinada’, ‘Entre Ariel i Caliban’, ‘Les fèrtils aventures’ i ‘Dos anys a Madrid’. La primera part està dedicada a la història dels dos llinatges familiars, els Sagarra i els Castellarnau, i l’autor hi utilitza, sobretot, els papers de l’arxiu familiar per explicar en quin context social va venir al món i es va formar la seva personalitat literària. Les quatre parts restants són pròpiament les memòries d’una part de la vida de l’autor: del 5 de març de 1894 a la primavera de 1918, és a dir des del seu naixement fins als vint-i-cinc anys.

En la lectura de les Memòries es fa evident, amb més intensitat que en qualsevol altra obra seva, ja sigui poesia, teatre o prosa, amb quina concepció i en quins termes abordava Sagarra la relació entre literatura i realitat. Potser Sagarra feia temps que estava cansat de les “mentides literàries”. Ja, el gener de 1930, havia dit en un article: “he vist molta literatura que no és res més que literatura”. El mateix any, Sagarra manifestava en un “aperitiu”: “el fet de mentir, de falsejar la veritat, em sembla la cosa més dolça d’aquest món. I no sols la cosa més dolça, sinó l’única compensació que se’ns ofereix en aquest tripijoc tan tèrbol, tan incoherent i tan disgustat que se’n diu la vida de cada u”. Ens adonem que Sagarra no estava gaire interessat en la realitat ni la trobava gaire engrescadora. Parlava, concretament, de “l’efecte llepissós de la dura realitat”. L’evocació com a procediment bàsic, i el filtre estètic i literari, permeten refer, reconstruir imaginativament la realitat; no es tracta de “mentir”, es tracta de recuperar la experiència de la vida i fer-la més passadora, més atractiva, més interessant. Potser es tracta de poetitzar la vida, de presentar-la com a teatre, com a novel·la; de literaturitzar-la en suma, car hem de tenir present aquesta mena de transferències en l’obra d’un escriptor que domina admirablement els recursos de tots tres gèneres literaris.

Les Memòries han estat considerades el testament literari de Sagarra. Per contrast amb la urgència amb què enllestia altres volums, aquesta és una obra madurada al llarg del temps. En diversos textos seus es poden anar resseguint línies temàtiques i estilístiques que passant pels articles ja esmentats, novel·les com Vida privada i llibres de viatges com La ruta blava, confluiran finalment en les Memòries. Així en un article de l’any 1924, Les estances a la marquesa, és a dir trenta anys abans de la publicació de les Memòries, s’hi poden llegir unes paraules que semblen profètiques: «És importantíssim el cas de l’home que ha arribat a una avançada maduresa, i ha trencat tots els lligams de les amors i les amistats primeres, que es sent veí de la mort, i que pot dir com Goethe, en la dedicatòria de Faust: el meu cant ressona a les multituds inconegudes. Qui pugui ésser Goethe, i pugui parlar com ell a les multituds desconegudes, que no s’espanti, que Déu ja li donarà ocasió de fer-ho, però mentrestant que treballi tothom, que tots treballem, per no aturar-nos a mig camí, perquè a les nostres velleses puguem donar allò més tendre, més humà i més sincer de la nostra ànima…»

Per a l’escriptor i periodista Domènec Guansé, les Memòries són el més fresc i més viu de l’obra de Sagarra, elles per si soles ja justificarien la vida d’un escriptor. L’extraordinari valor de la llengua de Josep M. de Sagarra és un altre argument de pes per a considerar-lo un gran clàssic de la literatura catalana. El seu domini de la llengua ha estat un dels aspectes més unànimement reconeguts i destacats per la crítica, i, des del punt de vista de la prosa, sovint se la l’ha considerat, juntament amb Josep Pla, l’artífex indiscutible de la prosa catalana del segle XX. En les Memòries, el lector d’avui hi trobarà allò que Proust deia que trobava en la lectura dels clàssics: totes les belles formes del llenguatge, preses de la vida mateixa, que, conservades intactes, s’adrecen a l’esperit tot exaltant-lo. L’obra d’un gran clàssic, un gran autor de la literatura catalana a rescatar d’un injust oblit, una lectura imprescindible.

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
2 Comentaris en aquesta entrada.
  • Júlia
    3 abril 2012 at
    Deixa una resposta

    Estic rellegint de forma ordenada aquestes esplèndides Memòries que havia llegit a trossos i de forma intermitent. Són una joia, totalmente recomanables, i tot que m’alegro de les reedicions aconsello fullejar l’edició primera original per les fotografies que s’hi poden veure i que en d’altres edicions més barates no hi són, em sembla. Llàstima que la seva prematura mort no va permetre continuar aquest monument.

  • Júlia
    3 abril 2012 at
    Deixa una resposta

    Si Sagarra fos francès o anglès seria un clàssic monumental i inqüestionable, fins i tot les seves obres ‘menors’ tenen molt més gruix que les considerades importants d’altres autors, però en la seva valoració hi van comptar factors extraliteraris, entre els quals, l’enveja, misèries del sector de la cultureta. No cal dir que sóc sagarriana fervent i incondicional.

  • Deixa un comentari a Cancel resposta

    ALTRES ARTICLES