Marta Carnicero. Barcelona / @carniceromarta
No sé si les retransmissions de patinatge artístic encara venen. De petita solia mirar-me-les amb el meu pare, amb l’embadaliment dels que atribueixen l’espectacularitat de les piruetes a poders propis d’un superheroi, més que no pas a l’esforç i a les llargues hores d’entrenament. Recordo com odiava els comentaris de la veu en off que, en un esforç per demostrar un passat (probablement frustrat) lligat a aquell esport, criticava constantment –des d’un suposat vessant tècnic–, l’exercici que, a casa, ens havia deixat amb la boca oberta.
Temps després vaig descobrir el concepte que els anglosaxons anomenen armchair critic. Em duia a imaginar-me la senyora-veu-en-off amb uns quants quilos de més, repapada al sofà de casa amb les sabatilles a retaló i un cigarret entre els dits, remugant davant l’actuació d’una joveneta d’ossos encara tendres, amb l’esperança de defugir les nostàlgies per un passat que hauria pogut ser. No m’adonava que tot espectador és també, en menor o major mesura, un crític de sofà: ningú no es lliura de la contemplació des de la barrera. Així doncs, el concepte no té perquè tenir connotacions pejoratives, ja que, d’aquesta mena de crítics, n’hi ha per tots els gustos: des de l’expatinadora aferrada a una llunyana tarda de glòria fins la criatura que s’ho mira amb els ulls brillants d’admiració per la candidesa.
El nou llibre d’en Jamie Oliver és d’aquells que, només agafar-lo, m’ha fet pensar en el concepte d’armchair cook. Una cerca ràpida a Google ha confirmat l’existència del terme i, de retruc, la meva incapacitat per ser original fins i tot en les qüestions més senzilles. Sigui com sigui, no hi ha millor fragata que un llibre per dur-nos a terres llunyanes –tampoc son meves aquestes paraules, sinó fruit de la ploma d’Emily Dickinson– i, per convertir-se en armchair cook, no cal fer altra cosa més enllà de seure al sofà amb disposició per viatjar al llarg de les pàgines d’un receptari, de la mateixa manera en què ho faríem situats davant d’una novel·la, un llibre d’art, un enorme atles o un volum de fotografies de la National Geographic. No és incompatible amb la pràctica, però promet un seguit de sensacions que, si bé poden no ser equiparables al plaer de la degustació, acaben resultant prou satisfactòries.
Els llibres d’en Jamie Oliver són l’exemple perfecte d’allò que necessita un cuiner de sofà: fotografies magnífiques, plats que fan venir gana només de llegir-ne el títol, taules parades esperant que la família ocupi les seves posicions, evocació de sobretaules compartides en una tarda de sol curiosament mediterrània per ser londinenca. Las comidas en 30 minutos de Jamie és, com qualssevol dels anteriors llibres signats pel cuiner, una oda a la joia de cuinar (que és per molts, també, joia de viure, joia de cuinar per ser i per fer feliços).
Oliver i el seu equip (seria ingenu pensar que una empresa com la que presenta és obra d’un únic autor, i el cuiner, que ho sap, no s’oblida de regraciar els seus col·laboradors a les pàgines finals del llibre) presenten un univers de plats fumejants, amanides acolorides de fulles cruixents i, per acabar d’arrodonir l’àpat, postres temptadores que vaga de consumir amb els ulls, perquè la sort de ser un espectador és que no cal reservar un racó a l’estómac on allotjar-les. Tot plegat, estructurat en menús pensats per ser preparats en 30 minuts (cosa que, a la pràctica, pot requerir d’un cert entrenament) i amb les instruccions de preparació ben ordenades per tal d’avançar tots els plats alhora i a bon pas, aprofitant els temps morts que brindarien les receptes en si s’elaboressin de manera seqüencial.
Las comidas en 30 minutos de Jamie fa venir gana. I el següent pas és fer una bona llista, baixar al mercat i tornar a la nostra cuina proveïts d’una bona quantitat d’ingredients frescos. Oliver és amant del verd, però també dels ous ecològics, el peix fresc de pesca sostenible, la carn d’animals criats en les millors condicions, les fruites com les d’abans. Fa uns mesos, en Mikel López Iturriaga -ànima d’El Comidista-, escrivia que el llibre que avui ens ocupa havia entrat directament al top five dels més perjudicials, segons una associació mèdica dels Estats Units: tot plegat, per culpa del sandvitx de mandonguilles que trobareu a la pàgina 221.
Iturriaga se solidaritzava amb en Jamie, «com autor ocasional de receptes hipercalòriques», a l’hora de reivindicar el dret del cuiner «a incloure algun plat pujadet de greixos als seus llibres o programes de tele.» No podria estar-hi més d’acord: Iturriaga ho explica perfectament quan diu que dubta «que unes mandonguilles puguin matar ningú, sempre que no sigui tan imbècil de menjar-les amb freqüència o en quantitats industrials.» Evidentment, tot és qüestió de sentit comú, i difícilment una dieta ens farà mal si és prou variada. El simple fet de ficar-se a la cuina per preparar una recepta tan elaborada com aquesta –o qualsevol altra de les que presenta el llibre– resulta, per ella mateixa, tota una declaració d’intencions: la primera, la d’aixecar-se del sofà, que ja és molt més del que cal per demanar una pizza.
