Albert Salvadó (Andorra la Vella, 1951) publica a Meteora Obre els ulls i desperta (Abre los ojos y despierta en castellà, a la mateixa editorial). En aquesta novel·la, l’autor proposa una aventura històrica protagonitzada per un jove que lluita per assolir un coneixement que en la Pisa del segle XVII està controlat per l’Església. A banda d’una trama intensa i uns personatges potents, la novel·la és també un estímul per fer-nos reflexionar i que ens fem preguntes, no només de caire històric, sinó també filosòfic, existencial i humanístic.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La seva novel·la demostra que la literatura de gènere, en aquest cas la històrica, pot tocar temes profunds de l’existència humana i aspectes de la filosofia i la ciència. Hi ha una voluntat d’afegir valor a aquest gènere?
Per mi existeix el relat, més que no pas el gènere, malgrat que se’m coneix sobretot per l’anomenat gènere històric. Dins del relat sempre ha d’existir el desig d’anar més enllà, d’afegir tot allò que el temps, l’experiència i els coneixements aporten. De manera que no hi ha una voluntat expressa d’aportar alguna cosa el gènere històric, sinó a la novel·la en general. De fet, el relat, sigui del gènere que sigui, és una barreja de tot plegat: història, pensament, sentiment, emocions, descobertes…
Ho preguntava perquè quan llegim novel·la històrica, a vegades tenim la sensació que moltes estan escrites amb els mateixos patrons. S’han d’arriscar més els autors d’aquest gènere?
Els autors, no tan sols d’aquest gènere, sinó en general, sempre viuen en constant risc, perquè van creixent i experimenten noves possibilitats. Entrar en carreró i quedar-se allà dins perquè resulta gratificant i còmode és morir. Qui es recrea en allò que va crear, s’atura, s’adorm i no avança.
A la novel·la apareix Galileu i la persecució que va patir per la Inquisició. En canvi, intueixo que no l’interessava tant la figura històrica de Galileu com a personatge, sinó més aviat el llegat de les seves teories i com podien influir als joves estudiants de la seva època…
Què és més important: el missatge o el missatger? Si ens aturem en la figura del missatger, estem perduts. Això és el que li passa, per exemple, a la religió catòlica. Se li ha atorgat tanta importància al missatger, que gairebé ens hem oblidat del missatge. I així ens va! Sense missatge no hi ha missatger. Però sense missatger, el missatge no arriba. Per això, per mi, Galileu serveix per fer-nos arribar el missatge. I el missatge és clar. Més val que obrim els ulls i despertem, perquè, no tan sols en aquells llunyans dies del segle XVII, sinó avui dia hi ha una bona colla d’espavilats que busquen adormir-nos i convertir-nos en els seus esclaus.
Llavors, tot i que és una novel·la històrica, podem dir que toca temes profundament actuals. De fet, el títol mateix ja ens dóna pistes…
La tecnologia ha evolucionat de forma exponencial i encara ens ha de meravellar molt més. Per contra, internament, hem evolucionat més lentament. Els mateixos sentiments que ens mouen avui, ens movien al segle XVII, i molt abans. És ben normal contemplar la història i veure’ns reflectits en ella. Per això Churchill deia que com més lluny miren en el passat, més lluny podrem veure en el futur. La història és cíclica, perquè al nostra memòria és curta. Com s’explica, sinó, que existeixin les guerres? Hem de ser molt babaus per no entendre que les guerres les dicten quatre aprofitats i que els que moren són els desgraciats que no hi tenen res a veure, que han estat enganyats.
Hem renunciat nosaltres a obrir els ulls i despertar?
Estem tan adormits com ho estaven els nostres avantpassats. I ja és hora que despertem. No hi ha ningú que pugui manar sobre els nostre interior. Som nosaltres que atorguem el poder als altres. I no estic parlant de democràcia, sinó de por. Ens enganyen i ens enganyem. Ens posen al davant la pastanaga de la felicitat a cop de talonari. I ens ho creiem. Imaginem que quantes més coses tinguem, més feliços serem. I aquí està el gran parany. Quantes més coses tinguem, més por tindrem de perdre-les i més enganxat ens sentirem. Llavors, només ens han d’amenaçar amb que ho perdrem tot i nosaltres ens plegarem davant de qui creiem que té el poder.
Obre els ulls i desperta. Això és també el que ha de fer el protagonista, Tolino, per arribar a assolir coneixement. No hi ha més secret que obrir els ulls i despertar…
No hi ha ningú que tingui la veritat ni el poder absolut de conèixer tot el que ens envolta. No hi ha ningú que posseeixi el secret de res. Tot, des del cuc de terra fins a la galàxia més llunyana segueix les mateixes lleis. Res no escapa als ulls que són capaços de mirar i descobrir. Aquell que diu que coneix, força sovint, no en té ni idea. El que sap, habitualment, guarda silenci. La prudència és un bon camí i viure el present és la porta que ens conduirà a veure-hi clar. Semblen paraules senzilles, però no és tan fàcil viure el present. Cal posar molt d’esforç en no fer cap mena d’esforç. I no és cap contrasentit.
És fàcil pensar que Albert Salvadó es va plantejar moltes qüestions sobre aquella època i sobre quines podien ser les inquietuds d’un estudiant de llavors…
Dels estudiants i dels no estudiants. De tothom en general. No oblidem que tots plegats som mestres i alumnes alhora. Una paraula d’un altre pot ajudar-me i les meves paraules poden ajudar a qui la sap interpretar. Per això no paro de dir que cal tenir els ulls ben obert i les orelles ben disposades a escoltar.
Una de les frases que apareixent sovint a la novel·la és que el coneixement és patrimoni de tots i que qualsevol nova teoria es basa en teories prèvies. Veient-ho amb perspectiva històrica, ara el coneixement és una mica més de tots o encara hi ha ombres?
No hi ha idea que pertanyi a ningú en particular. Jo puc demanar la paternitat d’un escrit, d’una forma d’haver dit les coses, però les idees són patrimoni de tots plegats. Jo sóc el resultat de segles i segles de munts de persones que m’han precedit i m’han llegat el que ells van trobar. Jo puc fer una aplicació original de la teoria de la relativitat, però qui pot prohibir-me estudiar-la i aprofitar els seus coneixements? És absurd. Si Eisntein no l’hagués trobat, un altre ho hauria fet. I Einstein es va basar en el treball dels seus predecessor, en els coneixements que li van donar a la universitat…
Podríem dir, doncs, que anomenem “secrets” a allò que encara no hem sabut veure per nosaltres mateixos però que, en realitat, no està tan amagat com sembla?
No hi ha res que estigui amagat. Simplement hi ha coses que no hem estat capaços de veure. No hi ha secrets. Ningú té el poder que atorga un secret. Ningú! No hi ha misteris. El misteri només s’aplica a allò que desconeixem. Un cop ho coneixem, deixa de ser un misteri i esdevé un fet explicat. Per això és tan i tan important obrir els ulls i despertar.
Aquesta també és una novel·la sobre mestres i alumnes. Creu que ens costa massa acceptar que mai deixem de ser alumnes i que la persona menys pensada ens pot ensenyar quelcom important? És una qüestió de disposició o d’humilitat?
Patim l’urc de considerar-nos peces úniques, de pensar que quan hem assolit un cert nivell, molts altres estan per sota nostre. I això ens impedeix adonar-nos que la vida té molts mestres, que un gos pot ensenyar-nos tantes coses que ni tan sols imaginem. Qualsevol animal, i ja no parlo de persones, és una enciclopèdia vivent. I la gent que ens envolta, malgrat que no gaudeixin de la nostra cultura, ha viscut el que nosaltres no hem esta capaços, ha vist coses que els nostres ulls ens han negat i poden donar-nos el que nosaltres no hem tingut la humilitat d’acotxar-nos i recollir de terra. Qui ha clavat les seves mans al fang i ha cultivat la terra, sap ben bé del que estic parlant.
Al final de la novel·la, deixa vostè cinc anys del protagonista per explicar. Tindrem segona part?
Aquest cinc anys els hem de construir cadascú de nosaltres. No sé si els meus cinc anys, algun dia, sortiran a la llum. De fet, quan vaig escriure L’informe Phaeton, molta gent em demanava si hi hauria una segona part. Obre els ulls i desperta és aquesta segona part, malgrat que s’assemblen com un ou a una castanya. Però, estan lligades i ben lligades. Hi haurà tercera part? El temps ho dirà.
