Manel Haro. Barcelona / @manelhc
El crim de Fago forma part de la crònica negra d’Espanya. Hi va haver un assassinat (el de l’alcalde: Miguel Grima) i un assassí (o això, almenys, és el que va dictaminar la justícia: Santiago Mainar). Però, què sabem realment del que va passar el 2007 en aquest petit municipi d’Osca? Probablement poca cosa. El periodista català Carles Porta, autor del reeixit llibre Tor: Tretze cases i 3 morts (La Campana/Anagrama), torna a la càrrega amb un altre llibre, aquest cop sobre el crim de Fago. El que Porta proposa no és donar un pas més en els fets, ni tan sols elaborar una reconstrucció del que va passar allà, sinó deixar-nos un retrat humà de la germana gran de Santiago Mainar, Marisa, tal com apunta el subtítol del llibre: “Si et diuen que el teu germà és un assassí”.
L’autor ens mostra com Marisa va haver de bregar en diferents fronts: acceptar que el seu germà, aquell home pacífic i lluitador que va deixar la ciutat per anar a viure al que ell considerava el paradís, era detingut i sotmès a un sever judici mediàtic; intentar que Santiago no perdés els ànims, tot i que per moments la seva actitud semblava la del protagonista de L’estranger d’Albert Camus; veure com el seu negoci de tota la vida perillava i la seva relació s’anava veient afectada; defensar la presumpció d’innocència del seu germà en programes de televisió on li demanaven que s’emocionés per fer augmentar l’audiència; afrontar les altíssimes factures que cobraven els advocats i tantes altres batalles.
Carles Porta fa un difícil exercici de contenció: encara que es perceben les seves simpaties per Santiago Mainar, evita perdre’s en judicis sobre Miguel Grima. La lluita de Marisa recau sobretot en què el seu germà ja estava condemnat abans de ser jutjat, que l’espectacle mediàtic va perjudicar (a part, és clar, de la primera confessió de Santiago en la qual s’autoinculpava del crim). En el retrat que Porta fa de Marisa no hi ha odi, ni rancúnia, sinó desconcert, desesperació a vegades; el llibre és precisament això, el perfil d’una dona que no espera el que se li ve a sobre, que en un primer moment no sap com gestionar-ho i que, després, es converteix en una dona coratge, una lluitadora.
A través de Marisa veiem també el retrat de Santiago Mainar, i aquí és on rau un altre dels encerts de Porta: Santiago ja està condemnat, és culpable davant la llei, però el llibre serveix perquè la seva veu romangui, com un últim intent de entendre la complexitat de la seva ment i les raons que van poder portar-lo a cometre el crim o, si no, a reconèixer la seva autoria. Això només podia fer-se a través de la perspectiva d’una de les persones més properes: en aquest cas, Marisa. Porta és el periodista, l’observador distant que pren notes. En aquest sentit, l’autor fa un exercici d’honestedat i contenció: aviva el dubte, reobre el debat, però no pretén resoldre enigmes ni posar el dit a la nafra. I això que probablement el periodista tenia més informació de la que ofereix.
Com va passar amb Tor: Tretze cases i 3 morts, Porta torna a ser solvent, mostrant gran capacitat per descriure les complexitats de l’ésser humà en situacions extremes i sobre tot saber tenir paciència fins a tenir tot el material necessari (ja saben, el bon periodista no és sempre el que dóna abans la notícia, sinó el que la dóna millor). Un excel·lent reportatge que, en definitiva, ens ofereix una estimulant lliçó d’humanitat.
