La ‘Senyoreta Júlia’ no convenç

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Escrita el 1888, Senyoreta Júlia és una de les obres més reconegudes del dramaturg suec August Strindberg. La peça, plena de càrrega sexual, va generar gran escàndol quan es va estrenar i va ser titllada d’immoral per una societat de l’època gens acostumada a l’erotisme explícit ni a la relació carnal entre persones de diferents classes socials. En ella, l’escenari es converteix en la cuina d’una casa benestant, on coincideixen una cuinera i un servent, enamorats, que pensen en casar-se. Ell, però, desitja la filla de l’amo de la casa, la senyoreta Júlia, i ella no només es deixa estimar, sinó que participa activament en el joc passional que neix entre els dos. La versió que Josep Maria Mestres porta al Teatre Romea no és la del text original de Strindberg, sinó la que el 2003 va fer el britànic Patrick Marber, contextualitzada al final de la Segona Guerra Mundial a Anglaterra, quan el Partit Laborista va guanyar les eleccions de 1945.

El cert és que una vegada vista l’obra, un té la sensació que la història podria haver passat deu anys abans o deu enrere, a Anglaterra o a Estocolm. És a dir, que més enllà del que passa a la cuina, de la relació a tres bandes entre la senyoreta, la cuinera i el servent, no hi ha cap tret especial que la faci característica d’aquest precís moment històric (tret d’un diàleg al principi en que la Júlia li pregunta al criat si ha votat al Partit Laborista). L’únic univers en el qual en realitat entrem és en el de la relació sexual, d’amor-odi, entre la Júlia i el servent. Ni tan sols acaba de tenir gaire rellevància la cuinera, que una vegada marxa a dormir al principi de l’obra, no torna a aparèixer gaire més fins el desenllaç (el seu personatge serveix per recordar-nos que ell, el servent, ja té una relació estable i està a punt de casar-se). El pes de l’obra el porta l’estira-i-arronsa entre ell i la senyoreta: ara tinc sexe, ara et faig un retret, ara t’estimo, ara deixa’m estar. I així van passant els minuts, sense que el conflicte avanci, sense que hi hagi cap variació en la relació entre els personatges.

Dit d’una altra manera, una vegada sabut per on van els trets (durant la primera mitja hora), tota la resta es podria haver escurçat: els diàlegs a vegades semblen massa insubstancials, les escenes finals s’allarguen innecessàriament i hi ha moments d’humor que arriben de la pitjor manera possible (quan en un moment suposadament dramàtic, l’actor o actriu deixa anar un comentari sarcàstic ensenyant molt clarament que, efectivament, el que vol és fer riure). No m’ha convençut el to de l’obra (l’he vist un pèl exagerat) ni el ritme, on els silencis i les estones en què sobre l’escenari no apareix cap actor ni passa res s’acaben acusant quan veus que l’espectacle es comença a fer etern. Tampoc m’ha seduït la caracterització dels personatges; fins i tot tenir actors de l’envergadura de Julio Manrique, Cristina Genebat i Mireia Aixalà no ha estat suficient per creure en els sentiments que volen mostrar. I, és clar, si no creus en el drama de cadascun d’ells, és difícil creure en el conjunt de l’obra.