Rutes d’alt risc, d’Ignasi Garcia i Barba, es pot veure aquests dies al Centre Cívic de Sant Andreu en la primera posada en escena del text en català, en un muntatge de la companyia Fil Vermell dirigit per Ferran Devesa i interpretat en solitari per Marta Genís. És un espectacle de petit format -una hora escassa, una escenografia austera i una única actriu-, però amb un missatge de gran impacte. El text, guanyador del Premi Buero Vallejo el 2004, ja té més de vint anys, i potser el més inquietant és comprovar com n’arriba a ser d’actual.
La Berta és una guia especialitzada en viatges per zones de guerra. Rep el públic com si formés part d’un grup de turistes disposats a descobrir Obstrackària, una ciutat fictícia de ressonàncies eslaves devastada pel conflicte. El catàleg d’experiències és tan macabre que al principi resulta còmic: fosses comunes, franctiradors i, per un suplement, fins i tot un camp d’extermini. L’humor negre serveix per introduir-nos en aquest món i, gairebé sense adonar-nos-en, ens col·loca davant d’una pregunta incòmoda: ¿en quin moment la curiositat pel patiment dels altres es converteix en consum?
A mesura que avança el monòleg, però, la guia comença a esquerdar-se. Darrere la professional segura apareixen una dona atrapada en obligacions familiars, una treballadora precaritzada i una persona que també té por. Una de les grans virtuts del muntatge és la interpretació de Marta Genís, que sosté l’escena durant tota l’obra i transforma progressivament un personatge inicialment grotesc en una figura cada vegada més humana. La comicitat queda enrere i apareixen les contradiccions de la Berta, la distància que la separa dels clients per a qui treballa i el pes d’unes cures que continua assumint fins i tot a centenars de quilòmetres de casa.
Aquí s’obre una zona moralment interessant que l’obra només arriba a apuntar: fins a quin punt algú que necessita la feina continua sent còmplice de l’engranatge que comercialitza el patiment? En lloc d’habitar aquesta ambigüitat, el text presenta la Berta més aviat com una víctima de les circumstàncies i deixa poc espai per explorar una contradicció que hauria pogut afegir complexitat i profunditat al personatge.
Garcia i Barba evita identificar Obstrackària amb una guerra concreta, i això dona al text bona part de la seva vigència: hi podem reconèixer Bòsnia, però també Ucraïna, Gaza o qualsevol altre territori que ens arribi diàriament convertit en una successió d’imatges. El punt de partida, a més, ha deixat de semblar una exageració distòpica. Les investigacions recollides recentment per Ezio Gavazzeni a Safaris humanos (Península, 2026) sobre estrangers que haurien pagat per disparar contra civils durant el setge de Sarajevo fan que la ficció resulti encara més inquietant.
El turisme de guerra existeix, el patiment es comercialitza i la distància entre espectador i còmplice s’estreny. Des d’aquesta perspectiva, és inevitable que l’obra ressoni amb els debats actuals sobre els límits del turisme i la conversió de qualsevol territori en una experiència de consum. Rutes d’alt risc funciona millor quan deixa que aquesta incomoditat creixi sense explicar-la. En alguns moments, però, el text explicita massa la seva lectura moral i acaba responent preguntes que haurien estat més poderoses si haguessin quedat obertes.
Això no anul·la la força d’un muntatge que manté la tensió i que troba en la proximitat del petit format una de les seves principals virtuts. Al final, més que oferir una lliçó sobre la guerra, l’obra ens confronta amb una zona molt menys còmoda: aquella en què les circumstàncies poden explicar les nostres decisions, però no necessàriament justificar-les. És un muntatge petit en dimensions, però prou sòlid i incisiu perquè faci camí més enllà de Sant Andreu i trobi més sales on interpel·lar nous espectadors.
