Werther, de Massenet, és considerada, per bona part de la literatura, una de les òperes més profundes del compositor. El Liceu en presenta una producció dirigida per Christof Loy i Henrik Nánási, que desgraciadament s’allunya de la perenne verdor que s’esperaria d’un títol com aquest. El principal punt fort del primer repartiment és el debut d’un Xabier Anduaga en plenes facultats, d’aguts generosos i àries carregades de virtuosisme, bellesa i cant elevat.
No és la seva una veu gran, i no disposa de la presència escènica d’un Beczala per poder resoldre el personatge amb dosis de carisma. Tot això fa que, com ja havíem vist al seu Alfredo de La Traviata, elements fonamentals com els recitatius perdin sofisticació, plasticitat, capacitat comunicativa i es trobi a faltar qualitat tímbrica fora de les àries.
Però no es pot obviar que el jove tenor, que just acaba d’arribar a la trentena, té una base molt prometedora perquè la seva faceta d’actor acabi apareixent amb experiència damunt i fora de l’escenari. La musical ja la té, però, com va demostrar a «Pourquoi mé réveiller?», o especialment al segon acte, a «Un autre est son époux!» vibrant i brillant, elèctric, dels que fa que valgui la pena entrar en un teatre d’òpera a dia d’avui.
Solvents les veus femenines de Kristina Stanek i Sofía Esparza com a Charlotte i Sophie, tot i certes carències idiomàtiques. Es va trobar a faltar en ambdues un cant més precís, la primera amb volum suficient però tendència a cantar dins la gola (fet que va millorar a partir del segon acte) i la segona amb una veu lleugera i elàstica però que demana més creativitat en el frasseig.
Cal destacar també la veu de Josep Fadó, que convenç per la seva línia i projecció, així com el carisma del veterà Stefano Palatchi. Menys convincent vocalment va ser Enric Martínez Castignani, però d’entrega escènica, i insuficient el debut de David Oller en el rol d’Albert, amb un cant i interpretació escènica forçats, allunyats de qualsevol rigor musical i interpretatiu. Adequades les veus infantils del Cor Vivaldi.
La posada en escena de Christof Loy, que tant podria servir per a Eugene Oneguin com per a El Paradís de les Senyores, és incapaç de transmetre ni les profunditats del text original de Goethe ni arribar a l’altura de la qualitat de la partitura que, més poema simfònic que òpera, exigeix una atenció al detall que Loy no pot arribar a ensumar.
Una direcció d’actors bàsica i un tractament lumínic exageradament subtil transformen l’escenari del Liceu en un teatre de titelles on la mort és caure dramàticament al terra, la gelosia és posar-se les mans al cap i cridar fort i tenir conflictes emocionals és beure alcohol. Ni sorprenent, ni romàntic, ni profund, només banal, mediocre i prescindible.
Tampoc arriba a triomfar Henrik Nánási a la batuta, amb una direcció descontrolada que pot envestir els intèrprets i ofegar-los en un oceà de decibels, un munt de sons d’escassa qualitat tímbrica o el deixar perdre oportunitats de fer brillar les múltiples melodies de la partitura que són, en el fons, el principal (i potser únic) atractiu de l’obra. Així, aquest Werther de Massenet no sona, en cap moment, com a música crepuscular o hivernal, sinó més aviat com a verd primaveral de joves que just arriben a la majoria d’edat.
I si això ja s’allunya molt del Sturm und Drang del text original de Goethe, no es pot obviar que Massenet va construir més un oratori que una òpera, de voluptuositat mental, interior i d’escassa extroversió, i que no veure-ho (com es pot comprovar que ha passat en aquesta producció) és reduir el text a una telenovel·la. I Werther no ho és; és una peça innovadora, que mira al futur, i que recorda més a Britten o Berg que no pas a Manon. En tot cas, el que no és de ben cert és això que ofereix Christof Loy al Liceu.
