Herman Koch repta de nou les nostres conviccions

 
Laura De Andrés Creus. Barcelona / @deandrescreus

A Herman Koch no li cauen els anells a l’hora de desfullar les complaences amb què s’embolcalla de la petita burgesia contemporània i mostrar-nos-en les vergonyes. Dos anys després de convidar-nos a un sopar insidiós amb un plat de difícil digestió -el cas de la indigent  que va ser cremada viva a un caixer automàtic de Barcelona per dos cadells de la classe alta de la ciutat- (El sopar, Amsterdam; La cena, Salamandra), l’autor holandès ens proposa passar uns dies de vacances a una preciosa casa amb piscina on, de ben segur, mai no ens hagués agradat posar-hi els peus (Una casa amb piscina, Amsterdam; Casa de verano con piscina, Salamandra).

Anem a pams. Passem a la consulta del doctor Marc Scholsser, un metge de capçalera d’Amsterdam fastiguejat de la seva feina i avorrit dels seus pacients, petulants professionals del món de les arts, encantats d’haver-se conegut i acostumats a mirar de dalt a baix a aquell metge de fireta que fa veure que els escolta mentre té el cap en coses més interessants. Deixem-nos entabanar per la xerrameca i l’empenta de Ralph Meier, un famós actor, que aterra a la consulta del doctor Scholsser atret per la «permissivitat» dels seus tractaments. Observem com en Meier convida el seu nou metge de capçalera i la seva dona, juntament amb les dues filles del matrimoni, a passar uns dies de vacances a la casa amb piscina que tenen llogada a una zona costanera. Gaudim de la companyia de la dona d’en Meier i dels seus dos fills adolescents, i sorprenem-nos amb el convidat especial: un vell director de Hollywood i la seva xicota, una noieta de disset o divuit anys. I, ara, tastem aquest còctel estrany, que ben agitat pot arribar a ser explosiu. Perquè cap dels ingredients que el composen és del tot innocent. Ni tan sols en Scholsser, que ja a les primeres pàgines del llibre confessa tenir alguna cosa a veure amb la mort final de l’actor.

Què va succeir durant els dies que van passar plegats a la casa amb piscina dels Meier? Qui provoca aquest esdeveniment sobtat i esfereïdor? Quines són les seves conseqüències devastadores? Herman Koch torna a aquells dies que s’endevinaven feliços per donar resposta a cadascun dels interrogants. I ho fa emprant una primera persona que resulta exquisidament pertorbadora. Perquè ens enfrontem als fets, als prejudicis i a les conseqüències des dels ulls del doctor Scholsser. Com a metge, però també com a marit i, sobretot, com a pare. I trobar-nos davant actituds que són del tot comprensibles i esgarrifants alhora pot sacsejar el lector fins a límits insospitats.

Koch ha escollit ser una pedra a la sabata. En la seva segona novel·la traduïda a casa nostra (cal recordar que amb aquesta tanca una trilogia, tot i que el primer lliurament no es troba traduït ni al català ni al castellà) torna a fer allò que tan bé va rematar en El sopar: ens torna a situar davant un mirall per anar assenyalant-nos un a un els nostres defectes i les nostres pors, les intransigències, les falsedats i hipocresies. Les dels seus personatges, que no són altres que les dels seus lectors, i les de la societat en general.

Amb Una casa amb piscina, l’autor holandès torna a trencar els motllos de les institucions sobre les quals s’apuntalen les classes europees més acomodades: el matrimoni, la família, la sobreprotecció dels fills. En la literatura de Koch, àgil i dinàmica, tot trontolla. Però també a major escala. Si amb El sopar l’autor ens obligava a replantejar-nos què estàvem fent malament en l’àmbit de l’educació, amb Una casa amb piscina ens abocarem a la incertesa d’un sistema públic de sanitat que fa aigües, on la principal feina d’un metge de capçalera és la d’evitar saturar les consultes del especialistes i les sales d’espera dels hospitals. “Com és possible que en un país ric com Holanda hi hagi llistes d’espera?”, es pregunta el doctor Scholsser. I als d’aquí se’ns escapa una trista ganyota. Sense passar per alt l’elevat índex de mortalitat infantil d’Holanda, que Koch atribueix a la moda de parir a casa.

Fa de mal dir, però la situació no és inventada. Com tampoc ho és plantejar-se fins a quin punt estem disposats a protegir els nostres, a defensar els nostres fills, a infringir la llei per ells. Perquè si una cosa sap fer bé Herman Koch és precisament involucrar-nos en la pregunta eterna: què series capaç de fer tu en aquesta situació? I les respostes a les que el lector pot arribar, els ho ben asseguro, no són plat per al gust de tothom. Facin la prova.

_________
Si t’interessa aquest llibre, et pot interessar aquest altre:

• La veritat sobre el cas Harry Quebert, Joël Dicker (La Campana/Alfaguara).