Eurídice li dóna carabasses a Orfeu al teatre Tantarantana

Manel Haro. Barcelona / @manelhc 

Els clàssics estan també per ser renovats, fins i tot els mites grecs. Per això, personatges com Orfeu i Eurídice han donat tant de sí en la cultura d’Occident. Una versió molt personal d’aquest mite és la que va fer l’escriptor italià Claudio Magris a Vostè ja ho entendrà (Edicions de 1984), deu anys després de la mort de la seva dona. Magris li dona la volta a la història i se centra en el patiment d’Eurídice, que ara roman reclosa en l’hades d’una casa de repòs. Orfeu s’enfonsa en les tenebres per rescatar-la, però aquesta vegada ella decideix quedar-se i abandonar definitivament el seu home.

Per entendre la decisió d’Eurídice, només cal escoltar el monòleg que Carme Sansa interpreta al Teatre Tantarantana, en la versió dramàtica que Xavier Albertí fa del llibre de Magris. Sobre l’escenari no hi ha res més que ella, l’actriu, el personatge. Els recursos escènics són el joc de la llum al principi i al final. El monòleg comença des de la foscor i acaba en la foscor, en aquell estat de penombra on Eurídice justifica la seva determinació davant del president de la casa. Així, el discurs és un recorregut per la relació que han mantingut ella i Orfeu: l’amor, l’erotisme, la passió, la moral, el desencís.

Aquesta podria ser també una reformulació d’una altra obra, Cinco horas con Mario de Miguel Delibes, on la dona, davant la mort del marit, fa una reflexió sobre el que ha estat la seva vida al costat d’ell. Però la veu que se sent al Tantarantana no és la de la persona viva, sinó la d’aquella que ha mort i que prefereix seguir on està i renunciar al món dels vius, perquè –es preguntarà ella- quina és l’autèntica raó de què Orfeu l’hagi anat a buscar? És per amor a ella o per amor a sí mateix? No oblidem que Eurídice és la seva musa, la que inspira el poeta. Llavors, Orfeu potser no va a recuperar la seva dona, sinó només la seva inspiració. En aquest sentit, ella porta a terme un acte de reafirmació, de revaloració de la seva persona davant l’egocentrisme d’ell.

Carme Sansa no es mou del centre de l’escenari. La seva figura queda clavada davant del públic durant aproximadament una hora que dura el monòleg. La tragèdia es veu en la seva cara i se sent en les seves paraules, però a l’espectador no li costarà imaginar alguna cosa més enmig de la foscor, tant l’exterior (la que es veu), com l’interior (la que s’intueix). S’ha de dir, però, que s’acusa certa monotonia en l’obra, precisament deguda a aquesta posició estàtica del personatge, que de coll avall no es mou ni un centímetre. I un té la sensació que d’una actriu de la talla de Carme Sansa i d’un text de Claudio Magris se’n podria haver tret molt més suc.

______

Vostè ja ho entendrà / Teatre Tantarantana (c/ Flors, 22) / Text original de Claudio Magris / De 6 a 18 euros / Fins el 18 de desembre / www.tantarantana.com