Joanma Tena. Barcelona
El 27 de setembre de 2012 va ser la data escollida per l’editorial anglesa Little, Brown and Company per publicar, en el seu idioma original, la primera novel·la de J.K. Rowling per a públic adult: La vacant imprevista. Tan gran va ser l’expectació pel llançament de la novetat de l’autora de la famosíssima saga Harry Potter que, abans de la seva arribada a les botigues, més d’un milió de còpies havien estat ja pre-venudes al Regne Unit. I és que una cosa era més que segura: fos The casual vacancy bona o no, aquesta novel·la seria un èxit de vendes assegurat.
La vacant imprevista (Empúries/Salamandra) ens trasllada al fictici poble de Pagford, on la sobtada mort de Barry Fairbrother, deixant lliure el seu seient en el consell parroquial de la petita població, serveix d’excusa per presentar-nos a un infinitat de personatges molt diversos, habitants de Pagford i voltants, i les seves vides, ambicions, pors, enemistats i altres. D’aquesta manera, coneixem Mary Fairbrother, vídua de Barry; Howard i Shirley Mollison, una parella gran molt implicada en la política del poble; Milers Mollison, fill de Howard i un dels candidats al seient vacant; Samantha Mollison, dona de Miles, infeliç i obsessionada amb homes més joves que ella; Krystal i Robbie Weedon, fills d’una drogoaddicta que lluita dia a dia (o no) per la custòdia dels seus fills; Andrew Price, fill d’un pare molt violent i millor amic de Fats Wall, el popular del col·legi i fill d’un professor a qui li encanta ridiculitzar davant dels seus amics; Gavin Hughes, etern enamorat de la vídua de Barry Fairbrother, i un llarguíssim etcètera.
He de confessar que llegides les males crítiques de la novel·la en la majoria de diaris anglesos i americans, vaig començar el llibre amb molt poques ganes, i potser va ser això el que em va portar a gaudir-ho molt més del que m’esperava. Les similituds amb la saga Harry Potter són nul·les, i aquest cop Rowling opta per una història política i de personatges plena de mal llenguatge, sexe i un afegit molt britànic: l’humor negre. Molts dels temes d’actualitat que toquen en la novel·la aconsegueixen, a més, posicionar-nos en un bàndol o un altre de les eleccions al seient lliure del consell parroquial, com ara la proposta de retallar despeses fent desaparèixer la clínica de desintoxicació del poble, defensada per uns i atacada per uns altres.
Si alguna cosa està clara és que pràcticament ningú llegiria aquesta novel·la si no fos per estar escrita per qui ho està, però, al meu parer, l’autora aconsegueix destacar en alguns punts de la seva nova obra, atorgant-li un valor propi més enllà del seu nom: demostra, per exemple, una molt bona mà a explicar els problemes i inquietuds dels adolescents, què els molesta dels seus pares i fins on són capaços d’arribar per aconseguir el que volen en una edat en què un no pensa en les conseqüències, sinó que actua mogut per l’ambició. Rowling és, a més, molt bona escrivint sobre el que, tristament, més sap: matrimonis infeliços. Així i tot, algunes situacions del llibre vénen una mica atropellades i el llenguatge utilitzat en alguns passatges deixa bastant que desitjar, delatant a una Rowling novençana en ficció per a adults. La vacant imprevista, en definitiva, no és cap obra mestra. Era evident que els crítics anglesos atacarien aquest llibre si no aconseguia la màgia que l’autora va transmetre amb Harry Potter, alguna cosa més que impossible amb el tipus de novel·la que Rowling ens proposa. Així i tot, aprovo el seu primer intent d’entretenir exclusivament a adults i tinc l’esperança de rebre, en un futur, una novel·la molt millor.
A ver, este libro es que es muy malo. Yo tampoco había leído críticas sobre él, me lo regalaron y hasta no entrada bien la lectura no supe que era de la misma autora que de Harry Potter. Yo no me he leído los libros del pequeño mago tampoco, pero es que el libro es muy malo, muy de andar por casa. Vamos, que no repito con la autora, ni de coña.