Un llibre de grans mestres

Albert Vinyoli recull en un llibre el testimoni de noms com Lluís Foix, Lluís Pasqual, Colita o Isona Passola
Albert Vinyoli Mestres de mestres

Júlia Costa / @liujatasco


Amb la cura i gust habitual que podem trobar en totes les seves publicacions l’Editorial Meteora ha publicat el llibre Mestres de mestres, que correspon al programa homònim que es va emetre per Televisió de Catalunya i que va ser molt ben acollit pel públic car els bons programes culturals no són tan habituals com caldria.

Es tractava d’un programa d’entrevistes amb un eix central, el de demanar a diferents personatges quins havien estat els seus mestres, anònims o coneguts. La paraula mestre,  en aquest cas, tenia una dimensió molt àmplia i no feia referència, com sol ser habitual, a les persones que van tenir cura dels entrevistats a l’escola elemental sinó a persones diverses que van influenciar la vida i la seva trajectòria professional. Els personatges recollits en el llibre són Josefina Castellví, Alfredo Pastor, Cesc Gelabert, Carles Santos, Anna Cabré, Lluís Foix, Lluís Pasqual, Colita, Eudald Carbonell, Fermí Puig, Raimon, Isona Passola i Jorge Wagensberg.

La publicació, interessant tant pels qui van veure el programa com per aquells que no ho van fer, revisa la trajectòria d’aquestes persones rellevants, des de la seva infantesa. Pocs d’ells evoquen els mestres dels seus primers anys o ho fan de passada, amb alguna excepció, com ara aquesta senyoreta Júlia recordada amb afecte per Josefina Castellví. És clar que, per l’edat, molts d’ells van viure i patir les escoles amarades de grisor del primer franquisme però fins i tot en aquests casos gent com Raimon admet que gràcies a un capellà que va aconsellar el seu pare va anar a la universitat. Més vius són els records de l’ensenyament mitjà i els universitaris o relacionats directament amb la professió que van triar. La majoria dels personatges entrevistats van tenir sort en poder estudiar o en anar a escoles d’una certa brillantor i és que també molts d’ells assenyalen com a molt important la família, en la qual un gran nombre d’ells va aprendre a llegir i a escriure i també a viure.

Hi ha un aspecte que caldria tenir en compte en aquests tipus de programes o de llibres: dels tretze personatges entrevistats quatre són dones i la resta, homes. Aquests desequilibris, en el present, són poc justificables i sovint no responen a cap mena de mala intenció sinó en què no es planteja a fons el tema d’una certa paritat o que té un cert pes una manera de fer tradicional i resistent, sovint inconscient, que dóna per fet que les coses són, encara, així.

Fa poc Mercè Piqueres, important biòloga, que podria trobar-se perfectament en aquest conjunt de personatges que evoquen mestratges, es queixava al seu blog La lectora corrent, amb motiu de la publicació del llibre Ciència i universitat a Catalunya del fet que en ell s’hi recull el testimoni de tretze científics, tots ells homes, i també recorda com en un important diari, fa poc temps, s’aplegaven reflexions sobre la cultura actual a través del testimoni de sis persones, totes elles homes. Piqueras menciona en el seu blog tot un llistat de dones que excel·leixen en el camp de la ciència, en molts aspectes, entre els quals, per exemple, la direcció de museus, cosa força ignorada.

Jo mateixa vaig veure fa alguns anys que en una revista força avantguardista, en mencionar poetes actuals, recollien tan sols l’aportació de dues dones enfront de vuit homes. En el món de la ciència la ignorància està poc justificada però en camps com la cultura en general o la poesia en particular tot plegat té encara molta menys explicació ja que el cas contrari no s’acostuma a donar, llevat  del fet que se cerqui tan sols, a posta, el testimoni femení.

Aquests retrets no treuen cap mèrit ni al programa ni al llibre però reflecteixen una realitat que sembla no preocupar en excés a ningú. Fa uns anys em pensava que tot plegat  eren manies i que les coses canviarien però m’adono que ho fan molt a poc a poc i que fins i tot quan fas notar aquesta mena de coses et miren amb certa estranyesa i una mica a la defensiva. No sóc partidària de la paritat pura i dura però potser al capdavall s’haurà d’exigir que en programes de televisió, llibres o articles diversos, quan se cerquin testimonis i aportacions s’intenti arribar a un pactat cinquanta per cent d’homes i de dones. Altrament haurem de continuar entretenint-nos a comptar i restar.

Categories
Cinema i televisióHistòriaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES