Tràficants d’armes i corrupteles als Pirineus

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Albert Villaró (La Seu d’Urgell, 1964) és l’autor d’aquesta novel·la més o menys policíaca, la primera edició de la qual és de 2003. No són freqüents les reedicions de llibres i de vegades es fa difícil recuperar títols molt menys antics que aquest. El llibre té traducció al castellà (Guárdame las vacas), al francès i fins i tot una adaptació recent al teatre, tot un mèrit. Villaró es pot considerar un autor d’èxit, tenint en compte les dificultats literàries de la nostra època i del mercat català. La novel·la, a més, té la gràcia de compartir dos gèneres que estan d’actualitat, el de la novel·la negra i el de la novel·la rural, que sembla haver fet una revifalla. Totes aquestes etiquetes restrictives no són del meu gust però serveixen per aclarir el panorama i fins i tot per entrar en la temàtica d’aquesta història, relativament breu, escrita en un estil molt personal, dinàmic i accelerat, que té molta grapa.

L’estil de Villaró potser no és del gust de tothom però aquells que hi connecten s’hi entusiasmen amb facilitat. El món que retrata és plenament vigent encara, deu anys després de la primera publicació, un món rural en decadència i residual però del qual és fàcil allunyar-se quan toca. En aquest paisatge muntanyenc la vida suposadament idíl·lica de ramaders i pagesos es comparteix amb d’altres activitats més o menys il·legals, com el contraban. Els personatges poden semblar una mica tòpics i l’argument no acaba de ser rodó del tot, amb un final poc elaborat pel meu gust, però si considerem l’estil de l’escriptor això acaba per tenir poca importància. La història està explicada en primera persona, el protagonista és un home fet, que va abandonar els seus estudis i les seves experiències universitàries i urbanes per retornar als negocis familiars de pagès. Es veurà embolicat en una rocambolesca història de tràfic d’armes amb màfies gallegues pel mig causada per la ingenuïtat d’un neorural, de la parella del qual s’ha encaterinat.

Explicat d’aquesta manera, breu, l’argument pot semblar delirant i inversemblant però ja sabem que la realitat supera la ficció, només cal llegir els diaris. El territori andorrà està encara poc explotat pel que fa a tot el que es belluga per aquell país petit, camuflat sota un pseudònim en el llibre. Les dones són els personatges més esvaïts de la història, fan una mica de pitxers decoratius però això ja sol passar a moltes novel·les d’acció. I és que el millor d’aquest llibre és l’acció, trepidant, que fa que t’empassis les seves pàgines de pressa i que no paris atenció a detalls molt sucosos i ben trobats que van esquitxant la història: descripcions, ironies, arguments paral·lels, geografies diverses, inferències divertides. El final també és accelerat i resolt de forma expeditiva i poc coherent, segons com es miri. Tot i que la història té el seu ganxo potser tot plegat és, en el fons, una excusa per a fer una mena d’exercici d’estil, molt personal. En tot cas, una novel·la interessant, distreta, original i que ha estat un encert haver reeditat.