Hi ha llibres que expliquen una història i n’hi ha que intenten explicar l’ésser humà. Els miserables, de Victor Hugo, pertany inequívocament a la segona categoria. És una novel·la desmesurada, torrencial, sovint excessiva, plena de digressions, discursos, descripcions i parèntesis que podrien semblar prescindibles si no fos perquè, en Hugo, aquesta mateixa desmesura forma part de la seua manera d’entendre la literatura: el món és massa gran, massa injust i massa contradictori per ser reduït a una trama.
Per això és una magnífica notícia que Club Editor l’haja tornat a posar en circulació en català. L’edició publicada el 2025 recupera la traducció de Maria Bohigas, però no es limita a reeditar mecànicament la versió de 1998: Bohigas hi ha treballat de nou durant un parell d’anys i ha refet la traducció sencera. El resultat és un volum de 1.440 pàgines, en tapa dura, que conserva les cinc parts de la novel·la i incorpora il·lustracions d’Aina Bonet a la coberta i a les portadelles. És una d’aquelles edicions que recorden que un clàssic no és un objecte mort que es conserva en una biblioteca, sinó una obra que cada generació ha de tornar a fer present.
I això és especialment important en el cas d’Els miserables, perquè el llibre parla, en el fons, d’una pregunta que no ha envellit gens: què fa que una persona siga culpable o innocent? Jean Valjean és condemnat a les galeres per haver robat un pa. Després de complir la pena, descobreix que la societat continua castigant-lo pel seu passat. És un home lliure en termes jurídics, però no ho és en termes socials. El seu delicte ha deixat d’existir com a fet i s’ha convertit en identitat.
Aquí comença una de les intuïcions filosòfiques fonamentals de Hugo: la justícia d’una societat no pot mesurar-se únicament per les seues lleis, sinó per la manera com tracta aquells que han caigut. Valjean no necessita simplement que el perdonen; necessita que algú el reconega com a ésser humà. I aquesta diferència és decisiva.
L’encontre amb el bisbe Myriel constitueix, per això, el centre moral de tota la novel·la. Quan el bisbe respon a la transgressió de Valjean amb misericòrdia, l’introdueix a una possibilitat radicalment nova en la seua vida: la possibilitat de deixar de ser allò que els altres han decidit que és. La misericòrdia, en Hugo, és una força transformadora, una forma de llibertat.
Victor Hugo.
En aquest sentit, Els miserables és també una novel·la sobre el conflicte entre dues idees de justícia. Javert representa la justícia concebuda com a aplicació inflexible de la norma: si algú ha infringit la llei, és culpable; si és culpable, ha de ser perseguit. Valjean, en canvi, encarna una concepció molt més difícil: la justícia ha de tenir en compte la persona, les circumstàncies, el patiment i la possibilitat de canvi.
Hugo no resol aquest conflicte amb un simple argument abstracte, el converteix en una tragèdia humana. Javert és un personatge terrible precisament perquè no és un monstre: és un home coherent amb el seu sistema moral. El problema és que aquest sistema no pot assimilar la gràcia. Quan Valjean, que hauria de ser per a ell simplement un criminal, actua amb una bondat que desmenteix totes les seves categories, Javert queda sense llenguatge moral. La seua tragèdia és descobrir que la llei no pot explicar tota la realitat.
I aquí rau bona part del poder filosòfic de la novel·la: Hugo no pregunta només si la societat és justa. Pregunta què és la justícia. Però Els miserables encara va més lluny. Fantine, Cosette, Marius, Gavroche, els estudiants revolucionaris, els miserables dels carrers de París: tots participen d’una mateixa idea: la pobresa és una estructura social. Hugo converteix la misèria en una qüestió política i moral. Una societat que condemna algú a la fam i després el castiga per haver robat menjar participa, d’una manera o altra, del seu delicte.
Aquesta és una de les raons per les quals la novel·la continua colpint. Hugo no permet al lector contemplar la misèria des de la distància confortable de l’espectador. Ens obliga a preguntar-nos quina part de la culpa correspon a l’individu i quina part correspon al món que l’ha produït. I, tanmateix, Els miserables no és una novel·la pessimista. El seu immens poder prové precisament de la confiança gairebé obstinada de Hugo en la capacitat humana de transformar-se.
Valjean és la prova que una vida no està condemnada a repetir el seu passat, Cosette és la possibilitat d’un futur que no estiga determinat per l’origen. Fins i tot l’amor, la revolució i el sacrifici formen part d’aquesta mateixa recerca d’una humanitat més digna. Per això la novel·la és tan gran: perquè no redueix l’ésser humà ni a la seva culpa ni a la seva virtut. L’ésser humà és, sobretot, allò que pot arribar a ser. Tota una declaració ètica!
A més a més, llegir-la avui en la nova edició catalana de Club Editor és una experiència que va molt més enllà de recuperar un clàssic. És tornar a donar-nos una llengua pròpia per pensar la justícia, la pobresa, el perdó, la culpa, la revolta i la redempció. I és especialment valuós que Maria Bohigas haja tornat sobre la seua traducció: traduir Hugo consisteix a trobar en català una veu capaç de suportar la seua enorme ambició moral, política i literària.
Potser aquesta és, al capdavall, la gran lliçó de Els miserables: que una societat es revela no quan contempla els seus herois, sinó quan decideix què farà amb els seus miserables. I que la literatura, quan arriba a aquesta profunditat, deixa de ser simplement literatura. Es converteix en una forma de coneixement moral. Llegir Victor Hugo és entrar en un món immens. Però sortir-ne amb una idea més exigent de la dignitat humana és el veritable poder d’aquest llibre.
