En qüestió de llengües, tenir una literatura forta no només implica que hi hagi grans escriptors, noms que poden mirar de tu a tu els autors més importants de l’estranger; sinó que cal també un múscul sòlid en el vessant més popular o comercial del mercat. En català, hi ha autors consagrats de novel·la històrica, contemporània, negra i aquella barreja d’aventures i intriga històrica. Hi mancava, però, un gènere important, si més no pel que fa a les vendes: la novel·la romàntica d’època, tan conreada en altres terres i que funciona tan bé entre el públic.
Aquí és on Els Faura (Montena, 2026), el debut en narrativa de la guionista Mar Picó (Barcelona, 1998), ve a tapar un buit. Consta de tres llibres, ja publicats ‒és un encert programar aquestes sagues per no haver de fer esperar massa els lectors‒, que narren els embolics sentimentals d’uns joves de família benestant en un poble català al segle XIX. Els protagonistes són la Maria Faura, una noia que torna al poble després de set anys a Barcelona per assistir al casament del seu germà, l’hereu que ha de gestionar unes terres que cauen en picat.
La Maria va marxar esperitada, per algun motiu fosc, i durant aquest temps ha viscut a Barcelona amb la seva germana gran, casada i amb dos fills. Al poble hi retroba el Ricard Campmany, el segon fill de la família més pròspera en el conreu de vinyes, un jove impulsiu i carismàtic que no es deixa controlar per ningú. Els seus pares volen que es casi, que porti una vida més ordenada, però ell no els ho posa gens fàcil.
La relació entre la Maria i el Ricard és el fil central, que es va embolicant amb diverses trames secundàries: les trifulgues amoroses d’altres personatges, els interessos materials de cada família, les relacions intrafamiliars entre pares i germans, la revelació de secrets del passat, la condició difícil d’encaixar dels fills menors (que, seguint les pautes de l’època, no heretaran les terres i es veuen empesos a un matrimoni de conveniència per mantenir la bona posició social), les aliances entre els senyors empobrits i els nous rics, i altres problemes personals com els maltractaments que pateix una criada.
Mar Picó.
Sí, tot molt tòpic, però quan agafem un llibre com la trilogia d’Els Faura ja sabem on anem, i el que compta és que l’autora ho fa bé: se li nota l’ofici de guionista en l’estil àgil i sense floritures, amb destresa per al diàleg; l’elaboració d’una trama dinàmica, que manté l’atenció i incorpora girs coherents en cada nova entrega; i la caracterització ràpida dels personatges, que de seguida identifiquem en el seu rol. A més, tot i ser una novel·la, en teoria, romàntica, no es recrea en divagacions pseudopoètiques ni cursis; per damunt de tot, busca entretenir, i va per feina en tot moment.
D’altra banda, crida l’atenció que aquests llibres els publiqui Montena, una editorial de narrativa juvenil. Els Faura més aviat és una obra crossover, que pot interessar tant als adolescents com als adults (comprovat). Els protagonistes ronden la vintena i, tenint en compte l’època, han d’assumir més responsabilitats que un jove d’avui. El subgènere on podria classificar-se és el del clean romance: una novel·la romàntica «blanca», és a dir, sense sexe massa explícit i sense que l’erotisme en sigui el motor principal.
I sembla que l’aposta ha funcionat, perquè des de Sant Jordi forma part de la llista dels més venuts. N’hi ha per tant? Sí i no. Sí perquè és una mena de producte que no teníem en català i Els Faura està ben fet, tant en relació amb l’autora com en el treball editorial (un encert l’enquadernació directament en butxaca, amb un disseny de coberta que crida l’atenció: no només surt més econòmic, sinó que afavoreix la seva naturalesa de lectura d’evasió, per dur-la a sobre i llegir a la platja o en una sala d’espera). En altres paraules: qui busqui una lectura lleugera i agradable, aquí la trobarà.
I al mateix temps no n’hi ha per tant perquè dins del seu gènere no ofereix res que sigui destacable de debò. Està ben escrit, sí, i això no és poca cosa, però els personatges i els girs argumentals estan vistos i revistos, i l’entramat en conjunt no passa d’unes poques línies senzilles. És un gènere en què això no importa tant com en d’altres, és cert. Amb tot, si en fos l’editora, animaria l’autora a pujar de nivell en el futur.
El més difícil, que és la tècnica, ja ho té; ara es tracta d’ampliar l’abast i plantejar trames més complexes, amb conflictes emocionals més profunds. Escriptores de romàntica històrica i nissagues familiars amb un fort component femení, com Anne Jacobs, Julie Klassen, Lucinda Riley o Carmen Korn, poden ser-ne un referent.
