Volem una altra vida, una vida millor, si potser. Aquest assaig de Lluís Pla, Se quiere otra vida (Irrecuperables), ens fa pensar en les múltiples possibilitats que n’hi ha al darrere: atrevir-se a pensar, a examinar la pròpia vida, i la dels altres; atrevir-se a canviar-la, perquè t’adones que la que tens ja no et farà sentir res intens, potser. I això arriba quan ens rendim davant la vida que hem aconseguit tenir: ingressos regulars i suficients, plàcida rutina, tranquil·la desesperació. Ens rendim a la inèrcia del món de la vida, que ens arrossega, però a la vegada creix l’anhel d’una altra manera de viure, el desig de fugir de la sensació de viure envoltats de buidor, d’irrellevància.
Lluís Pla, professor de filosofia a la UB, ens reclama fer front a aquesta situació, adonar-nos de la necessitat de ser-ne conscients, encara que ja sigui tard. Els pares i els mestres ens han estafat des del principi: ens educaven per arribar a un lloc que no existeix, i ells ja ho sabien, perquè estaven en l’edat en què te n’adones. Potser no sabien per què passa això, que la causa d’aquesta situació és estructural, que respon a les condicions vitals que estableix la societat capitalista liberal, i aviat no tan liberal. Però el títol mateix d’aquest llibre, col·lecció d’articles de variada temàtica, tot i que centrats en l’assumpte de què fem de la nostra vida, ens crida en la direcció de fer alguna cosa per canviar de vida.
Voler canviar de vida, però, no ens hauria de conduir a caure en braços de l’autoajuda de quiosc (o de llibreria seriosa, on aquest gènere ja ha desplaçat l’assaig de les prestatgeries), o dels consells del gymbro de torn. Aquest llibre apel·la a l’autoconsciència: per canviar de vida cal pensar, reflexionar sobre tot el que ens envolta i que ens ha condicionat per haver arribat aquí i haver-nos quedat atrapats, havent activat el modus inert de la nostra existència.
Lluís Pla.
Hauríem de qüestionar el grau de responsabilitat que tenim en tot aquest procés, si realment podem fugir d’aquí, si és possible portar a terme un canvi real, o simplement un canvi d’actitud, una activació del pensament crític, de la mirada vers el món, deixar de veure la normalitat com si res i obrir la porta a la perplexitat. No tot és fosc, però. Sota l’aparent pessimisme de la proposta de Se quiere otra vida s’amaga un cert optimisme que de vegades emergeix entre línies. ¿Pot resultar útil aquest llibre per prendre consciència i canviar la nostra vida?
Aquest format seu, en la seva configuració d’assaig breu, d’article d’opinió, de columna periodística, no minva el valor explicatiu dels conceptes i temes que tracta, des de la crisi dels valors democràtics, el problema de l’educació escolar, el populisme radicalitzat des de la mateixa democràcia, entès com una versió corrupta de la participació popular, fins al comunitarisme excessiu o els excessos de l’individualisme liberal com a signes de l’adveniment d’alguna forma de feixisme. Ens posa al davant tot un seguit de problemàtiques que ens poden passar desapercebudes si volem tocar de peus a terra i despertar-nos del somni balsàmic d’una vida sense intensitat, gràcies al trankimazin i al rivotril.
Si de veritat vols una altra vida, has de triar una altra píndola, la que activa el pensament crític. Això és el que pretén aquest llibre. No obstant això, la cosa es complica quan passem del jo individual i personal, al subjecte col·lectiu. Podem fer-hi alguna cosa? Si ja no es tracta de resoldre la pròpia vida, sinó també la dels altres, ¿és realista esperar que posant sobre la taula pública totes les injustícies del món arribem a aconseguir neutralitzar-les? ¿Als qui les pateixen, els servirà que les coneguin per boca d’un altre que les coneix, però no les pateix?
Com l’autor assenyala en algun moment, l’experiència acumulada no necessàriament té valor per a aquells que encara no han pogut acumular-la. ¿Es pot canviar la vida dels altres, situats a certa distància geogràfica i cultural de nosaltres, que potser sí que estem en condicions de fer una lectura crítica del món, una lectura lenta i atenta, nosaltres, benestants del món que ens podem aturar perquè disposem del temps per fer-ho? La resposta queda en l’aire, i potser no n’hi ha prou temps per pensar-hi, perquè venen temps convulsos.
