Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Eduardo Mendoza és un d’aquells escriptors que sempre ve de gust llegir. Molts lectors ens acostem a la seva obra per primera vegada a l’institut, ja que al pla d’estudis s’incloïa la lectura de Sin noticias de Gurb o El misterio de la cripta embrujada. Allò va ser cosa de diverses generacions, perquè tots dos llibres es van convertir en long sellers (títols que venen any rere any de forma regular i incansable), cosa que també va provocar que quan apareix una nova aventura del protagonista d’El misterio de la cripta embrujada, el mal anomenat detective loco perquè l’autor no ens ha deixat saber mai com es diu realment, hi hagi lectors de diverses edats disposats a gaudir d’una lectura divertida.
Per desgràcia, Eduardo Mendoza es fa de pregar en aquest sentit i en la seva llarga carrera d’escriptor, només ens ha permès gaudir de quatre llibres d’aquesta saga: a més de la cripta, tenim El laberinto de las aceitunas, La aventura del tocador de señoras i El enredo de la bolsa y la vida. En aquesta última aventura, tenim el “detectiu boig” com el vam deixar en l’anterior novel·la, esperant sense massa èxit que entri algun client a la seva perruqueria. Ràpidament, però, apareix un nou cas en el qual treballar, malgrat les seves reticències inicials: el seu vell amic Rómulo el Guapo ha desaparegut deixant una carta de comiat a Quesito, la jove filla d’una amiga molt especial. Quesito va a la recerca del nostre protagonista perquè l’ajudi a trobar-lo, una situació molt estranya per a ell, ja que el detectiu va rebutjar dies abans ajudar al propi Rómulo el Guapo en un pla delictiu que sonava a important.
Eduardo Mendoza torna a plantejar-nos una història divertida, plena d’absurds, amb personatges tan extravagants com entranyables. Amb tot això, dir que el nostre protagonista és un “detectiu boig” seria inexacte, perquè en realitat és el món que l’envolta el que està esbojarrat; qualsevol acte irracional que comet o ocurrència que deixa anar encaixen a la perfecció en el seu entorn. En altres paraules, que ell és el més assenyat de tots els personatges. Tinc la sensació, però, que amb cada llibre de la sèrie que escriu Mendoza, el protagonista es torna una mica més absurd: no seria estrany que algun dia acabés per entrar a treballar a la T.I.A., l’organització de Mortadelo i Filemón.
Entre El misterio de la cripta embrujada i El enredo de la bolsa y la vida hi ha hagut una evolució. La sèrie s’ha obert encara més al públic, s’ha tornat més atrevida i agosarada, i la trama ha quedat encara més en un segon pla en favor dels personatges. El que abans eren novel·les negres escrites amb humor ara semblen més novel·les d’humor amb tocs de novel·la negra. De qualsevol manera, sempre amb l’essència del millor Eduardo Mendoza, un autor estimat, eficient, que ens ha fet passar grans moments amb els seus llibres, que té capacitat per canviar de registre segons li vingui de gust. Una aposta segura sempre.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
