Patricia Tena. Barcelona
Els zombies sempre han despertat una enorme fascinació entre el públic. Tant és així que mai passen de moda i són protagonistes un cop i un altre d’innombrables productes culturals, això sí, innovant i reinventant constantment als no morts. En televisió, per exemple, trobem sèries veteranes com The walking dead, on pràcticament són una excusa per situar els protagonistes en una situació límit i que es plantegin qüestions metafísiques; Zombieland, una visió més còmica i canalla de la fi del món; o la sorprenent In the flesh, que planteja si seria possible la reinserció dels zombies en la societat un cop s’ha trobat una cura per a ells.
Dins del que podríem anomenar la progressiva humanització del zombi, hi ha també la novel·la d’Isaac Marion, L’R i la Julie (Reservoir Books en castellà amb traducció d’Ignacio Gómez i Empúries en català amb traducció de Marina Espasa), on al més pur estil Romeu i Julieta, un zombi i una humana s’enamoren en un entorn hostil ple d’odi entre dues comunitats. El llibre torna a estar d’actualitat gràcies a la seva adaptació cinematogràfica a càrrec de Jonathan Levine, amb el desafortunat títol de Memòries d’un zombie adolescent.
L’R i la Julie se situa, com no podia ser d’una altra manera, en un món postapocalíptic. Les ciutats estan en ruïnes, no hi ha menjar i la majoria de la població s’ha convertit en zombies que busquen cervells humans per sobreviure. El protagonista és un d’ells, d’aspecte jove i pulcre (fa broma sobre el fet que el seu estat de descomposició és menor que la resta dels seus companys i que podria passar per “un home viu que necessita unes vacances”). R, que decideix dir-se així perquè és l’única cosa que recorda del seu nom, mata per necessitat, gruny, i camina sense rumb fix però sap que en el fons és diferent a la resta, perquè en el seu interior encara pensa, reflexiona i sent. Un dia salva la humana Julie de ser devorada per un grup de zombies i s’acaben enamorant. Precisament aquest amor comença a calar a poc a poc en la resta de no morts, despertant-los sentiments que creien enterrats. A partir d’aquest moment, intentaran trobar respostes i, el més difícil, reconciliar les dues espècies perquè puguin coexistir en harmonia.
La novel·la està escrita en primera persona i aquest és precisament el seu punt fort. R, lluny del que pot semblar a primera vista, és un personatge ric en matisos i les seves reflexions internes estan plenes de lucidesa (com el monòleg introductori en el qual es presenta i acaba confessant que, en el fons, el món no és tan diferent al d’abans de la plaga). La versió cinematogràfica ha apostat per una adaptació bastant fidel al text original, però en lloc de ressaltar els moments de reflexió metafísica com fa el llibre, aposta per accentuar la part més còmica i autoparòdica. Tenen la mateixa base (l’amor com a única salvació), però acaben sent molt diferents. Mentre que el llibre perdura en la ment del lector perquè l’ha obligat a plantejar-se qüestions importants, en la pel·lícula aquest missatge queda amagat darrere d’una comèdia romàntica sobrenatural i, per tant, s’acaba oblidant massa aviat.
